Us reproduïm el sermó que avui ha predicat a la Missa Conventual de Montserrat, el nostre estimat col·laborador Dom Hilari Raguer i Sunyer, OSB. Essent el dia de la seva onomàstica monacal. El Matí vol sumar-se a les felicitacions que ha rebut, tot desitjant-li salut i moltes més onomàstiques i homilies tan agudes i profundes com la que ens ha regalat.
Al primer llibre de Samuel trobem entrellaçades dues versions de l’orígen de la monarquia a Israel: una favorable, que n’atribueix la iniciativa a Déu, i una d’aversa, que la presenta com una exigència dels israelites que, en lloc de profetes i jutges enviats per Déu, volen tenir un rei, com els altres pobles. Segons la versió favorable, Déu decideix que Samuel ungeixi per rei Saül. Avui hem sentit la versió desfavorable: Samuel anuncia al poble els mals que els portarà la monarquia. Aquesta duplicitat de versions auncia al poble els mals que els portarà la monarquia. Aquesta duplicitat de versions expressa l’ambigüitat de la política. Pius XI deia que la política és l’àmbit més ampli de la caritat cristiana, perquè beneficia no sols a un individu sinó tot el poble. Però la política és alhora terreny propici al despotisme i a la corrupció. Quan el dimoni, al desert, presenta a Jesús tots els reialmes de la terra i diu que li pertanyen i que els dóna a qui vol, només mentia a mitges.
La monarquia va resultar necessària a Israel per raons militars. En temps dels Jutges no hi havia a Israel un exèrcit permanent, sinó una mena de sometent. Quan calia, un d’aquells jutges o capdills convocava els homes en edat militar, de vegades no de tot Israel sinó només de la tribu o les tribus amenaádes, anaven a la guerra i després cadascú tornava a casa seva. Així no podien fer front als filisteus, que tenien exèrcits permanents, ben armats i entrenats i amb carros de guerra. Necessitave un rei al cadavant d’un exèrcit professional. Però per damunt de les urgències bèl·liques plana el designi diví. La història del reis desemboca en el rei Messies.
En els llibres de Samuel i dels Reis trobem un tipus de narració molt més semblant a a història moderna que el que ens ofereixen el Pentateuc o els llibres de Josuè i dels Jutges. Ací els esdeveniments es produeixen per impuls de causes naturals i decisions lliures dels personatges. Sembla una història profana, en la qual costa de veure el paper de Déu. Ells ens deixa fer, però tot ho encamina cap al compliment dels seus designis. Hi ha una tremenda desproporció entre allò que els homes, amb els seus caparrons, pensen i decideixen, i els resultats que Déu en treu. Cervantes deia de La Celestina: “Libro en mi opinión divino si encubriera más lo humano”. De la història dels reis d’Israel hauríem de dir al revés: obra divina, perquè no amaga res del que és humà.
El llibre dels Jutges acaba amb una frase quatre vegades repetida: “En aquell temps no hi havia rei a Israel i tothom feia el que li semblava” (Jt 17,6; 18,1; 19,1; 21,25). Aquesta sentència, escrita quan ja hi havia monarquia, es pot entendre pejorativament, en el sentit que l’anarquia anterior era políticament incorrecta, però potser expressa l’enyorança dels temps en què imperava la llibertat i no havien de suportar el despotisme reial. És l’etern dilema de la política: escollir entre seguretat col·lectiva i llibertats individuals. Ho veiem actualment, des de la lluita contra el terrorisme fins a les ordenances municipals. Samuel adverteix als israelitas que es penediran d’haver volgut un rei, perquè els sotmetrà al servei militar i a altres prestacions i contribucions. Estaran més segur, però seran menys lliures. Amb tot, entre els israelites no hi va haver mai una monarquia despòtica com la dels països veïns. Estava limitada per la sobirania de Déu, que era el veritable, i per la Llei. Déu volia per al seu poble una estructura fraterna i solidària, sense diferències estridents ni en la riquesa ni en el poder. Els profetes ho recordaven quan calia, com van fer Natan amb el rei David en el cas d’Uries i Betsabé, i Elies amb Acab i Jezabel en l’afer de la vinya de Nabot. Déu conduïa el seu poble amb la mà dreta (els reis) i alhora amb l’esquerra (els profetes).
En cada eucaristia recapitulem davant de Déu la nostra història personal i col·lectiva. No tot el que nosaltres fem ve de Déu, però no hi ha res que se li escapi, i elll pot convertir-ho tot, fins els nostres pecats, en font d’un major bé per mitjà de la creu de Crist.
