A Silicon Valley eren anomenats luddites aquells que s’oposaven a un avanç tecnològic, donant al terme un significat injust atenent a la veritable actitud luddita. No vinc pas a parlar sobre la suposada explotació que les noves tecnologies podrien exercir, ni tan sols sobre els llocs de treball que es podrien arribar a perdre, però abans de continuar em permetré un breu aclariment sobre l’origen d’aquest terme.
Ned Ludd –tot i que no era aquest el seu nom autèntic, i de qui només es pot assegurar que va viure en el segle XVIII – va ser un treballador tèxtil que a l’època de la revolució industrial va destruir un teler a cops de martell. No va ser una reacció contra el progrés ni la industrialització, sinó contra el sobtat empobriment i l’abús de poder que patien les víctimes dels canvis. En certa manera, l’actitud dels seus seguidors anomenats luddites va ser una nova revolució dins un període ja revolucionat, atès que qüestionava el repartiment de la riquesa i la regulació de la producció. (font: Enciclopèdia.cat)
Un cop aclarit que el ludisme no va en contra del progrés malgrat que el terme ja estigui lligat inevitablement a la desconfiança envers les noves propostes, caldria aclarir també el títol de l’article. Avui dia, en plena revolució tecnològica –coneguda com a quarta revolució industrial– podem trobar una actitud totalment oposada al ludisme entre una bona part de les generacions modernes. La nova edició de ISE (Integrated Systems Europe) a Barcelona i la propera edició del Mobile World Congress són prova de la idolatria que les innovacions tecnològiques en el camp audiovisual poden despertar. Els informatius ens han anat enlluernant amb xifres rècords de congressistes al congrés més gran del món dedicat a la indústria audiovisual, amb una petjada econòmica que només serà superada quan a finals de febrer, el Mobile World Congress (l’esdeveniment més important que s’organitza a la Fira de Barcelona) capturi per a la capital i el seu entorn una contribució de 460 milions d’euros.
Que Catalunya sigui considerada un “hub” tecnològic és un signe de progrés, això està fora de dubtes. L’impuls que rebran les empreses escamparà beneficis a tort i dret, però potser més a tort. No obstant, en aquest escenari ens és inevitable preguntar-nos quines seran les noves víctimes d’aquesta nova era industrial i quin preu caldrà pagar.
Com a simple observadora, em limitaré a explicar la imatge que ahir mateix vaig veure en un carrer principal de la meua ciutat d’adopció: una nena d’uns nou anys amb uniforme escolar camina amb pas tranquil tot interactuant amb el seu mòbil de gama més que mitjana, mentre la notícia de la prohibició dels mòbils a les escoles encara està per concretar. Si el “Capità Ludd”, com es va acabant anomenant el moviment luddita, s’hagués creuat amb aquesta noieta, potser li hauria demanat el mòbil i l’hauria estavellat a terra davant dels seus pares. Però això no va passar.
