Oriol Junqueras: un lideratge providencial i extraordinari

Avui he tingut la sort que bons amics d’ERC del Baix Llobregat, com en Gerard, em convidessin a assistir al dinar comarcal i posterior acte polític. Hi he anat encantat i hem compartit una magnífica jornada. I deia que he tingut la sort de ser convidat a anar-hi perquè això m’ha permès sentir el discurs de n’Oriol Junqueras. Tot plegat crec que necessito explicar les sensacions que he tingut en un post.

 

D’entrada una reflexió necessària, al voltant de la generositat de la bona gent d’ERC com en Gerard i molts d’altres. És públic i notori les diferències que he tingut amb ERC en els últims anys, en el període del segon tripartit. No he estalviat crítiques, sovint molt dures. I encara més, he estat un militant més d’aquests “sense nom” que amb tant d’encert va descriure el mestre Salvador Cardús per a explicar els qui ja no ens sentíem lligats a ERC per la incomprensible estratègia que havia tirat endavant. I com a militant independentista vaig treballar també perquè hi hagués una alternativa política independentista al que oferia ERC. I també és públic i notori que davant el fracàs descomunal d’aquestes alternatives, vaig optar per donar suport públic al president Mas i recomanar el vot a CiU.

 

Aquest trajecte descrit en poques línies no ha estat gens fàcil. Jo vaig començar a treballar per la independència quan acabava el batxillerat, a la Crida a la Solidaritat. I vaig participar en la Crida Nacional a ERC, vaig ser militant d’ERC durant uns quants anys i finalment, esgotat per les absurditats de la vida de partit i molt motivat per altres alternatives de militància (com van ser la FNEC i més tard el Casal Independentista de Les Corts, i més tard encara més associacions, etc), vaig donar-me de baixa. Tot i que sempre, fins el 2004, votés ERC.

 

L’accés d’Oriol Junqueras al lideratge d’ERC va canviar les coses radicalment. Em tinc per amic de l’Oriol, una amistat que m’honora i a la que no sempre estic segur d’haver sabut estar a l’alçada, tot i que sempre hagi procurat ser-hi quan ha calgut o m’ho ha demanat. Però avui era el primer dia que anava a un acte públic d’ERC, de partit, des que va passar tot el que va passar.

 

I aquesta era la primera i més obligada referència que volia fer: a la gent d’ERC. M’hi he sentit molt bé. He estat molt agraït de poder-hi anar. I he estat xerrant amb força gent amb molta complicitat. Com ha comentat l’Anna Simó en un tuit, “un objectiu, diversos accents”

 

Més enllà de l’agraïment personal, per tant, als qui m’han convidat a assistir-hi i a tota la gent perquè m’hi he sentit molt i molt bé, no explicaria això, que és un sentiment molt íntim, si no pensés que té una lectura política de caràcter general.Crec que això d’avui que he viscut jo és un bonic exemple de fins a quin punt han canviat les coses en el món del sobiranisme o de l’independentisme en molt poc temps, a una velocitat extraordinària. I em refereixo a la capacitat que entre tots hem tingut de superar diferències i posar-nos a treballar, si cal amb accents diferents, per l’objectiu compartit.

 

Fa només dos anys que jo hagués anat a un acte així crec que era impensable. Ni jo hi hagués volgut anar, perquè no l’hi hauria trobat cap sentit ni m’hi hagués trobat, a gust ni, crec, la gent d’ERC hagués entès que hi anés, s’haurien interrogat amb tota la raó “què collons fot l’Abad per aqui”.

 

I això és el que és tan extraordinàriament positiu, que en no res, que en menys de dos anys, l’independentisme hagi fet “borrón y cuenta nueva” de les històries passades i hàgim sigut capaços de posar-nos a treballar amb complicitat per l’objectiu que compartim, l’estat propi. Per a mi aquest estat d’ànim és el claríssimament majoritari a l’independentisme i és extraordinàriament positiu i es manifesta en el dia a dia i en el treball de milers de persones arreu del territori.

 

Crec que és tan espectacular i tan massiu aquest nou “frame” que quasi no val la pena fer referència a les poquíssimes persones que persisteixen en llençar missatges de divisió o menysteniment. Llegir de tant en tant algun tuit o comentari dels pocs que continuen ancorats en ressentiments varis és vist com un exotisme marcià, com una veu que arriba d’un passat que tot i que sigui recent es veu i viu com a molt i molt llunyà, molt superat.

 

Aquest és el camí. I tots hem de posar-hi de la nostra part perquè sigui així. Perquè és la garantia del nostre èxit. Perquè és la manera com fem públic davant tota la societat que estem molt per damunt de les nostres diferències i dels interessos de partit o particulars.

 

Gràcies a tots, per tant, per fer-ho possible.

 

La segona referència que volia fer, ni que avui sigui telegràfica, perquè crec que mereix un post per a analitzar el fenomen en tota la seva dimensió, és la satisfacció que he tingut de conèixer l’Eduardo, que lidera un nou projecte, Súmate, compromès amb el país i amb l’objectiu de la consulta i l’estat propi. La singularitat de Súmate és que és una proposta generada per compatriotes que no han nascut a Catalunya, que tenen el castellà com a llengua habitual d’ús, però que es comprometen inequívocament en el projecte d’estat propi.

 

Súmate és des d’aquest punt de vista una iniciativa que ens ha d’omplir a tots d’orgull i que, sense cap mena de dubte, tindrà un gran valor en el procés per poder arribar a segments de la població que fins ara (i això és un fet) no han estat permeables al nostre discurs, ja sigui perquè no els hi ha arribat, ja sigui perquè els hi ha arribat distorsionadament, ja sigui perquè no ens creuen, no els hi hem merescut suficient confiança.

 

Súmate és una realitat que fa més gran el “nosaltres”. I això és extraordinari. Gràcies, Eduardo, i gràcies a tota la gent que s’hi ha implicat.

 

 

Tenim la sort de que, en aquest moment tan transcedent per al nostre país, en el que estem a punt d’assolir l’objectiu més ambiciós que pot tenir un poble, l’estat propi, hi ha dos líders extraordinaris, com són el president Mas i l’Oriol Junqueras. A nivell de direcció política crec que no podíem aspirar ni somiar mai tenir dos líders com ells al capdavant del procés. Crec que es complementen extraordinàriament, que es necessiten i que ho saben.

 

Crec que tant el president Mas com l’Oriol Junqueras són conscients que sense un dels dos el nostre procés patiria moltíssim. Que es necessiten i que són necessaris. I crec que la confiança entre ells ha crescut de manera extraordinària, gràcies a la lleialtat mútua que es tenen i practiquen.

 

Sobre el president Mas ja hi he parlat en moltes ocasions. També sobre l’Oriol. Però avui, mentre l’escoltava, després de dinar, al fons d’una sala plena a rebentar de militants d’ERC del Baix Llobregat, em quedava meravellat. No podia deixar de pensar en el coratge que calia per fer el discurs que estava fent. En la transcendència que té per a un partit i per a un país que en un moment donat aparegui algú com l’Oriol, es posi al capdavant d’ERC, la tregui del pou on havia caigut després de l’aventura tripartita, revitalitzi el partit, aconsegueixi situar-lo com a segona força política al Parlament de Catalunya, se situï a l’alçada que ho ha fet en termes de responsabilitat política i ofereixi un pacte i una lleialtat al president Mas que garanteixi la governabilitat del país i l’avenç, dia a dia, del procés cap a l’estat propi.

 

Amb tot aquest bagatge i la sala plena fins l’últim racó de militants entregats, compromesos, l’Oriol hauria pogut fer una intervenció comodíssima, fàcil, de lluïment, d’anar a buscar l’aplaudiment fàcil i l’engrescament entusiasta.

 

Però no. I vet aquí el que és tan prodigiós.

 

 

El Baix Llobregat és una de les comarques on la militància d’ERC és més esquerranista. El diputat Joan Tardà (que també hi era) n’és un clar exemple i referent.

 

Doncs sense cap concessió a la galeria ni al lluïment, l’Oriol ha orientat el seu discurs a fer caure mites absurds d’un cert discurs autocomplaent i dogmàtic d’unes esquerres que hi ha en el nostre país i que han mantingut uns postulats demagògics, allunyats de la realitat del país i contraproduents en relació no només als objectius que tenim, sinó també en relació a la societat que volem.

 

Ha abordat, per exemple, i amb un especial èmfasis el paper tan important que ha tingut i té en el nostre país l’escola concertada. L’ha defensada, al costat de l’escola pública, evidentment, i ha fet pedagogia de tot el que ens ha permès tenir en tantes coses, començant per una pedagogia avançada de la que es beneficia tot el sistema.

 

Ha seguit abordant més temes del crucial debat públic i privat. Ha defensat amb èmfasi i una profunda convicció el paper que ha de tenir la petita i mitjana empresa a Catalunya, i els empresaris, com a element clau en la sortida de la crisi i la creació de llocs de treball.

 

No ha tingut cap recança en criticar els que tot ho solucionen des de l’intervencionisme estatal, dels qui tot ho solucionen posant-ho tot en mans del sector públic. Aquesta letal idea acomodatícia i demagògia del papà estat que s’ha d’encarregar de tot.

 

Ha defensat els servidors públics, però també ha assenyalat que n’hi ha que no compleixen, i que la nostra obligació és denunciar aquests aprofitats instal·lats en les administracions públiques. Té molt de mèrit aquesta referència que ha fet, perquè tots els que coneixem el sector públic sabem que, incomprensiblement, això no és així, i que els sindicats tot sovint, enlloc de liderar aquesta exigència, el que fan és protegir qui abusa, qui es penja, qui no treballa, etc.

 

Els militants amb qui he parlat em comentaven que tot just ara fa un any, en aquell mateix acte, eren una quarta part dels que hi havia avui. M’han explicat l’extraordinari treball que estan fent totes les seccions locals, el seu creixement, i com estan arribant a gent a la que mai no ho havien fet.

 

L’Oriol Junqueras això ho sap, i podia haver seguit el seu discurs regalant-los-hi elogis. Però no ho ha fet. Tot el contrari, ha entrat a analitzar quins han estat els resultats d’ERC al Baix Llobregat, i ha dit que fins i tot en un context com van ser les passades eleccions, on ERC va quedar segona força al Parlament, els resultats del Baix Llobregat no eren gens bons. Ha volgut allunyar de la militància qualsevol punt d’autocomplaença, i s’ha dedicat a demanar-los-hi una reflexió sobre tot el que es fa i els resultats que s’obtenen. Els hi ha explicat fins a quin punt és transcendent per al projecte del país que els resultats d’ERC al Baix Llobregat i l’Hospitalet no siguin els que són ara, que millorin i que ho facin de manera significativa.

 

Els ha convidat a sortir i parlar amb tothom i acostar a ERC, fer partíceps del projecte d’ERC i de país, lideratges locals que ara no hi són. Ha assenyalat que no n’hi ha prou amb un bon missatge. En el punt i la situació en la que estem, necessitem que qui transmet el missatge sigui en si mateix un valor, algú que s’hagi guanyat la confiança dels seus veïns, algú amb credibilitat.

 

Ha recordat, en aquest punt, com era el Baix Llobregat a finals dels setanta i començament dels 80. Els descomunals dèficits que acumulava, i a tots els nivells: des de l’assistència sanitària a l’educació, als barris, a l’atenció a la gent, etc. I ha indicat que tot això va anar millorant gràcies al compromís i el treball de moltíssima gent. I que és aquest exemple el que cal seguir.

 

Encadenant aquestes reflexions l’Oriol estava posant damunt la taula com ha de ser el motor transformador de la societat que vol exerceixi ERC: no una esquerra dogmàtica i demagògica, de consigna i que tot ho soluciona transferint la responsabilitat al sector públic, sinó a través de la implicació directa en les lluites i reivindicacions a peu de carrer de la gent, en les coses concretes. I ha convidat a anar a buscar la gent que ho ha fet per a incorporar-los al projecte, per a que ajudin, per a que formin part d’aquesta transformació extraordinària del país.

 

L’Oriol ha continuat la seva intervenció pedagògica amb un to i rebentant tòpics i llocs comuns del discurs polític d’una manera tal que el silenci de la sala en algun moment no sé si era de respecte i admiració o d’estupefacció.

 

Ha apel·lat a un dels seus clàssics: els valors. Ha reivindicat la veritat, fer política tenint sempre present l’enorme valor moral, cívic i polític que té la veritat. Per a mi aquesta part del discurs de l’Oriol és absolutament clau. En un moment com l’actual, d’extraordinàries dificultats, i en el que el desprestigi de la política és tan i tan alt, amb les bestieses i pocavergonyades que s’han fet, Junqueras fuig de la demagògia, d’intentar obtenir rèdits immediats a través de “l’antipolítica”. I això és extraordinari.

 

L’apel·lació a la veritat que fa Oriol Junqueras té una enorme transcendència no només en el seu discurs i el projecte que vol per a ERC, sinó per al procés cap a l’estat propi i en la societat que volem en surti, que volem edificar. Perquè tothom, quan l’escolta, sap que no és una apel·lació gratuïta, d’omplir un discurs. Tothom sap que és un compromís, una carta de presentació i un contracte de confiança amb la gent. Al cap i a la fi, Oriol Junqueras és l’únic polític que parla de la necessitat d’estimar la gent, que convida a fer política estimant a la gent.

 

Hauria pogut continuar la seva intervenció hores i hores. No perquè necessiti omplir un silenci o buscar una adhesió fàcil al seu lideratge, sinó perquè, escoltant-lo, hom té la sensació que té una necessitat vital i política de transmetre la seva manera de veure les coses, la manera com vol que ERC sigui realment una esquerra transformadora, i no dogmàtica. I sap que el temps del país és d’una velocitat tal que necessita aprofitar amb intensitat cada oportunitat que té d’adreçar-se a la seva gent. I perquè vol, perquè sap, que el procés necessita d’aquesta actitud militant disseminada fins l’últim racó de la nostra societat, arribar fins l’últim dels nostres conciutadans amb l’actitud que reivindica amb coratge i amb passió en les seves intervencions.

 

És per totes aquestes coses que el lideratge d’Oriol Junqueras és tan extraordinari. Pel que ha fet, pel com ho ha fet i per la manera com interpel·la a la gent perquè la seva actitud militant sigui constructiva i útil per als objectius que es persegueixen, començant, evidentment, com no es cansa de repetir, per aquest formidable repte que és per a un poble assolir la seva llibertat.

 

El temps polític del nostre país és vertiginós. Alguns poden tenir la sensació que no passen coses, o que caldria anar més ràpid, que no es fa prou. Però és un miratge. El procés avança a un ritme vertiginós. I estem fent tot el que hem de fer, el que el procés requereix que es faci, s’entengui per tothom o no s’entengui.

 

Tant el president Mas com l’Oriol Junqueras són plenament conscients que és el poble qui actua en última instància de motor i qui té el veritable impuls del procés. Però crec que també tots nosaltres som conscients de la sort que tenim comptant amb un lideratge polític com el que exerceixen el president Mas i l’Oriol Junqueras. I és just que ho reconeguem, els hi donem suport i els defensem fins les últimes conseqüències. Perquè són providencials. I perquè, en aquest lideratge que comparteixen l’Oriol Junqueras és, a més, prodigiós.