Fa pocs dies vaig ser convidat a participar en la preparació d’un document visual sobre la persona i l’acció de l’enyorat Paco Candel, arran d’una iniciativa de la fundació que porta el seu nom. M’alegra que aquesta fundació, que té una remarcable activitat cívica, s’esforci amb tots els mitjans de què pugui disposar a prolongar la presència de Candel, avui que ja no és entre nosaltres, i a projectar el seu missatge essencial: “Catalunya, un sol poble”. Ara més que mai, ara que una majoria notable del poble català està disposada a fer un pas endavant que pot ser decisiu per a la culminació de la seva història, ens convé evocar i dur a la pràctica el seu lema: “Catalunya, un sol poble”. Sense cap excepció, sense cap marginació, sense cap desdeny a ningú.
Perquè “Catalunya, un sol poble” va ser efectivament el lema que presidí la seva acció i la seva tasca periodística i literària. De fet, la seva actitud vital destil·la aquesta idea, que ell vol transformar en projecte i que al llarg del temps cristal·litza en realitats. I això només ho podia aconseguir d’una manera: deixant-se immergir en la terra que de petit el va acollir, llavors que el seu pare era un immigrat que acabava d’arribar a Catalunya. Candel se sent compromès amb la nova terra on ha de transcórrer la seva vida, i actua en conseqüència. I fonamentant-se en la seva actitud, es veu amb cor de parlar del país que estima, el que l’ha adoptat, a la gent andalusa, castellana, aragonesa, estremenya, etc., que va aterrant a Catalunya.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer i de tractar Paco Candel en ocasió de la publicació del meu llibre –confegit amb Adriana López Garrido- titulat ‘Ser catalán, qué es eso’ (1982), en que Candel va escriure el pròleg. Ell va creure que era una eina adequada per als immigrants perquè resumia els trets essencials per fer conèixer el fenomen català, la realitat nacional de Catalunya. En aquell pròleg, a més, posava en relleu les dificultats que molts immigrants tenien quan se’ls parlava de nació catalana, cosa que no semblava compatible amb el que se’ls havia ensenyat: que a Espanya només hi havia una sola nació, l’espanyola.
De Paco Candel, però, cal prestar la màxima atenció al que ens comunica a la seva obra, ‘Els altres catalans’, contribució excel·lent per a la realització del seu ideal, “Catalunya, un sol poble”. En ella ens adonem com Candel es fa càrrec, ja en aquells anys 60, de la problemàtica en què es troba la llengua catalana. I escriu amb convicció i contundència que: “L’idioma comporta tota la càrrega cultural d’un país: literatura, oratòria, cançons, tradicions, adagis, llegendes, emotivitat, enyorament…És l’encadenament de tota la seva història, del seu passat. És important que no es marceixi, que no mori ni desaparegui. En una Catalunya sense traves això hauria estat un problema de segon o tercer ordre, mentre que avui és de primera necessitat”.
Al mateix temps que deixa constància de la necessitat de mantenir viva la llengua, a Paco Candel l’inquieta un certa temença davant l’allau d’immigrants que podria fer trontollar, i fins i tot enderrocar, els pilars fonamentals de la cultura i de la societat catalanes. De tota manera, la seva impressió a trenta anys de la Guerra Civil és que “Catalunya continua essent Catalunya”. I a continuació afegeix: “Un esperit soterrat l’anima, a Catalunya, i la fa romandre impertorbable, si no del tot en la forma externa sí completament en la seva essència íntima. Jo sóc dels qui creuen que els fenòmens migratoris no tenen prou força per a trastocar els valors essencials i interns d’un poble”.
Em complau assenyalar, per acabar, que la constatació d’aquesta consistència de Catalunya en “un esperit soterrat que l’anima”, s’assembla com una gota d’aigua a una altra, a l’afirmació que en aquells mateixos anys feia Jaume Vicens Vives a la seva ‘Notícia de Catalunya’: “Hi ha en la interioritat del poble català un cos místic indestructible a través de les tempestes històriques”.
És ben instructiva aquesta coincidència de fons entre dos personatges ben diferents, però units en la pervivència del seu país en una època adversa feta de mentides i constant repressió dictatorial.
