Des de fa temps que reflexiono en la llengua. El llenguatge és viu allà on anem, amb qui convivim; els nostres pensaments i paraules s’amunteguen cada segon per expresar-nos, per mostrar els nostres sentiments i perquè existeixi una bona comunicació entre les persones.

Diuen que el llenguatge és universal, però existeix un vincle més enllà de la nostra pròpia llengua autòctona i són les expresions, mirades, la gestualitat.

Hi han argots que també apareixen sobtadament cada cert temps i tothom domina o  si més no, les veiem continuament en els mitjans de comunicació i  en el carrer.

Xarxes socials, haters, crush, millenials, Big data, algoritmes, influencers, baby boomers, apps, avatars…termes del tot actuals que defineixen perfectament el devenir dels costums, de la nostra societat hiper globalitzada i tecnificada que necessita definir-se per mostrar al món la continua evolució a la que estem sotmesos.

Els més joves tenen el seu propi llenguatge per relacionar-se. El món veloç que els hi ha tocat viure constata un argot gairebé abreujat i extremadament reduit amb paraules i nomenclatures digitals, amb signes o termes d’altres idiomes, preferiblement  de  l’anglès.

Tal com importem mots d’altres marxen,  potser cauen en l’oblid o ja considerem que no són prou modernes per fer-ne us. També hi han paraules que són conceptes, metàfores que ens xiuxiuegen bellesa, grandesa d’esperit,  sentiments nobles  i  ànsies per  divisar un horitzó més profund del que ens depara aquest món inminent i fugaç.

Pradell, romàntic, somni, trencadís, bondat, consol, senzillesa, oliveres, llàgrimes, pegadolça, passejar, elucubracions…les paraules en decadència  solen tenir un aroma suau i calmat, amb invitacions a la serenitat i al goig de la vida que de tant en tant recuperem en lectures, poemes o converses amb persones més grans i ens recorden que tal vegada la vida també era vida amb dificultats i contratemps, temps lliure, esperançes  i  somnis d’una vida millor.

Les xarxes socials i el seu poder immens per satisfer tota mena de desitjos. No era el mateix que aixecar la veu en una reunió amb amics?  Fotografiar-nos  amb la vella Nikon a la vora de la mar amb la nostra parella i mostrar-la al món no era el mateix que una storie d’avui dia?

El convenciment i l’acceptació per part dels altres roman inalterable, sols hem canviat el format. Les paraules en decadència  són sons, cops de veu  que hem associat amb una imatge, sentiment, sentit, i els hi hem otorgat una trascendència.

Participar ens fa sentir importants, plorar, riure i sentir ens fa humans. Necessitem aquell like per reafirmar-nos com a individus, volem aquella abraçada per vibrar amb la calidesa de l’amic.

El trending topic d’un dia genial podria ser reunir a la colla en un sopar a la platja, i assaborir un moment excepcional després de molts intents fallits en aconseguir-ho.

Potser tot està inventat. El món no para de donar voltes i els mitjans de comunicació i xarxes socials estàn en continua revolució  amb imputs de notícies, twitts i agendes digitals per desbordar-nos d’informació. Els nostres avis i besavis llegien tranquil.lament aquells enormes diaris en paper per saber el que succeïa  al món.

Temps antagònics però semblants alhora. Les paraules en decadència atisben de tant en tant per recordar-nos la seva bellesa que ha mutat entre likes.  Show must go on.