Mires enrere i penses com és possible que tu, justament tu, caiguessis en un parany com aquest. Tu que no estàs disposada a aguantar bestieses, que sempre has estat molt independent i que sempre has tingut clar que “val més sol, que mal acompanyat”. Què et va fer entrar en aquella espiral de toxicitat? Com és que no hi podies renunciar?

Ho veus en perspectiva i saps que vas ser una víctima. Però et costa encara acceptar que no tens culpa de res.

Perquè no et vas plantar quan tocava i li vas dir prou, que allò no era negociable, quan et va demanar la contrasenya del teu mòbil al·legant que entre vosaltres no hi havia d’haver secrets.

Perquè vas esborrar els contactes dels teus amics, amb els qui havies tingut algun tipus de relació més íntima i amb els qui no, també, perquè no s’ho creia que tinguessis el número de telèfon de persones del sexe masculí i que no t’hi haguessis ficat al llit. I també vas tancar el teu Instagram i el teu Facebook. Què importava si el que volies era que ell estigués bé? Allò el feia patir i a tu no et costava res fer-lo content.

Perquè vas llençar cartes i records de joventut, es tractava de fer endreça, oi? I tu, a contracor, vas cedir. I ara és quan veus que aquella capsa no ocupava tant d’espai i que allà tenies desats trossos d’una vida passada que gairebé no miraves mai, és cert, però que sabies que podies rescatar, si algun dia et calia passejar la mirada per aquelles contrades i alimentar la nostàlgia d’un temps passat.

I ja no saps ni com, ni per què. Si és que realment ell era un maltractador o aquelles actituds només les va tenir amb tu. Perquè ell t’ho deia, recordes? Que t’estimava tant que li feia por perdre’t, que tinguessis una mica de paciència, que eren les seves inseguretats, que les treballaria, que no patissis, que ho faria. Però el degoteig era constant. Un dia era la faldilla, que transparentava massa, el teixit deixava entreveure la silueta de les cames. Sí, i què? Li responies tu. Però acabaves canviant-te i posant-te un pantaló, no tenies ganes de discutir.  Un altre dia sorties de casa amb el cap cot, inspirant fortament l’aire fred del matí per anar a treballar, per arribar amb la millor cara al despatx, després que et digués que ell sabia que, només travessar la porta, et descordaries el botó de la camisa per ensenyar més l’escot.

Com no podia veure que l’estimaves, que no tenies ganes d’estar amb ningú més? No sabies com fer-li entendre que podies anar a treballar sola i que no calia que t’acompanyés a les formacions quan havies d’anar a Barcelona. Que no passava res si sorties a sopar amb les amigues i que ell també ho havia de fer, que una relació sana s’havia de basar en la confiança.

Però no van servir de res, ni les discussions, ni els crits, ni els plors demanant-li que allò s’havia d’acabar. Episodis que vols esborrar, però que s’han quedat atrapats en la teranyina de la teva memòria. Alguns encara ara et costa verbalitzar, prefereixes passar-hi de puntetes, sense fer massa soroll, quan els hauries d’esbombar. Però, és clar, et costa acceptar que els vas viure en primera persona. I que vas aguantar-ho sense dir ni piu. Tu, la dona moderna i extravertida, la que té sempre les coses tan clares i la que pensa que la vida és massa curta com per perdre-la en relacions que no tenen solució.

No hi ha prou disculpes que puguin esborrar aquella empenta a la cuina, la que et va clavar la maneta d’aixecar la persiana a l’esquena, quan vàreu arribar a casa després d’aquella fantàstica nit de ball d’estiu. L’excusa era que t’havies dedicat a mirar al noi de la camisa de quadres durant tota la nit. I tampoc hi ha   cap excusa que t’esborri els dits que et va deixar marcats a la cama, pura ràbia sense control, quan va sentir que la teva filla et deia que el seu amic, de setze anys (setze anys!) li va comentar que tenia una mare molt guapa. I la seva reacció va ser demanar-te si tu te’l volies tirar i et premia la cuixa amb els seus dits com tenalles, perquè li diguessis la seva veritat, la que ell creia, que t’encantaria enllitar-te amb el noiet menor d’edat. No. No hi ha res que justifiqui aquestes reaccions, com tampoc es podia justificar la baralla d’aquella nit a la discoteca, amb el pobre conegut que es va atrevir a venir-te a saludar.

És la mirada en perspectiva que ha donat pas a l’acceptació d’una situació que has volgut enterrar en el fons de la memòria, però que ara entens. Que vas ser víctima de violència masclista, però que reconèixer això et feia sentir molt malament, la vergonya t’inundava per complet. Per això no ho vas explicar a ningú. Ni vas demanar ajuda. Et vas quedar reclosa en la teva presó transparent, la que tu mateixa et vas construir i de la que no sabies com sortir-ne.

Però ara, això, ja queda lluny.

Celebro la teva valentia i només et faig una petició: crida-ho als quatre vents, explica-ho, digues a totes les dones que estan en la mateixa situació que costa sortir-ne, però que sí que es pot. Que la clau d’aquesta presó la tenim nosaltres i que cal dir PROU!

 

*Fotografia és del Jordi Villacrosa / La model és la @louluklouluk.

Article anteriorParaules en decadència
Article següentLa immunitat cel·lular no decau
Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.