Josep Minguell i Cardenyes (Tàrrega, 1959) és pintor. El seu pare pintava murals al fresc i va iniciar-lo en aquesta tècnica, però ell va prendre altres camins. El 1981 va acabar la llicenciatura de Belles Arts a la Universitat de Barcelona, va dedicar-se a explorar l’eclecticisme subjectiu transavanguardista i va anar evolucionant cap a l’abstracció orgànica. Pintava i exposava. El 1995 mor el seu pare, redescobreix la pintura mural al fresc i comença a dedicar-s’hi amb cos i ànima. Des d’aleshores combina la pràctica artística amb l’estudi, recerca i difusió d’aquesta tècnica pictòrica. El 2008 va doctorar-se amb una tesi sobre la tradició tècnica i conceptual de la pintura al fresc. Ha pintat una quarantena de pintures i cicles murals al fresc i ha recorregut universitats i institucions acadèmiques de mig món transmetent els seus coneixements. Recentment ha estat elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i ha rebut la Creu de Sant Jordi.
—Pintes al fresc, però executes aquesta tècnica mil·lenària amb criteris contemporanis. Per exemple, la pintura al fresc t’ha dut cap el simbolisme a l’hora d’interpretar les temàtiques dels teus murals.
—Pinto al fresc perquè em dona un contacte molt directe amb uns materials i uns pigments minerals de gran bellesa. També perquè situa la pintura a l’abast de tothom, en edificis on transcorre la vida quotidiana: universitats, hospitals, esglésies, biblioteques, ajuntaments… Els frescos són unes pintures que formen part física i conceptual dels murs, per aquest motiu el llenguatge simbòlic em permet fer una pintura més plana i adaptada a l’arquitectura.
—Alguna vegada has comparat l’execució d’una pintura al fresc amb el naixement d’un nadó, amb la gestació i el part.
—És una manera d’explicar que el gran treball de la pintura al fresc és la gestació dels murals. Període llarg on estudio les temàtiques, analitzo l’arquitectura, assajo diverses idees, composo les formes adaptant-les a l’espai, construeixo models tridimensionals a escala… Finalment intento concloure un projecte final més o menys obert. Després, quan pinto al fresc ja tinc les pintures al cap i la feina és rapida i intensa. És com el part d’una criatura.
—Ets el darrer pintor de murals al fresc?
—No ho sé, en tot cas puc afirmar que per pintar al fresc s’ha de ser d’una mentalitat especial. Demana un esforç físic i mental significatiu.
—Es treballa sense poder veure el conjunt en perspectiva fins a que està acabada. A més s’ha d’executar en poc temps i no permet rectificar.
—Sí, però aquests condicionants, que poden semblar un inconvenient, com el treball fragmentat en jornades o l’execució ràpida i les pinzellades irreversibles, els considero reptes que m’impulsen a crear amb molta intensitat; i això es nota positivament en la pintura.
—Has pintat trenta-vuit conjunts de pintura mural. Són moltes hores dalt d’una bastida. Com és la teva feina enfilat a la plataforma, a tocar del mur?
— És una feina feixuga. Començo de bon matí, preparo els materials i els llisco al mur. Després traço les mesures, dibuixo les línies, i començo a pintar. Són hores de molta concentració, aïllat dalt dels taulons i del tot abocat a la pintura.
—Tens una relació especial amb Florència i amb Giorgio Vasari, una relació que vas plasmar a Crònica d’un pintor de frescos, que vas publicar el 2019.
—Des de ben jove que visito la ciutat, hi estudio, participo en activitats i dicto conferències. La pintura al fresc està incrustada en molts edificis de Florència i en el centre històric tinc a l’abast tot l’art mural del Renaixement. A Crònica d’un pintor de frescos combino dos relats: la complicadíssima i sobrehumana creació dels frescos de la cúpula del Duomo que va pintar Vasari i el meu dia a dia com a pintor de frescos.
—Doncs passem al qüestionari i comencem precisament pels llibres. A part de Crònica d’un pintor de frescos, podries suggerir-nos un parell de llibres que creguis que val la pena de llegir?
—La Divina Comèdia, del florentí Dante Alghieri; ara llegeixo la traducció de Joan F. Mira. L’altre, més recent, La dansa dels dies d’Àlex Susanna; m’agrada el què diu i com ho diu.
—Molt recomanable aquest dietari de l’Àlex Susanna, que ens ha deixat aquest mes de juliol. I una exposició o un museu que hauríem de visitar?
—El Museu de les Sinòpies, a Pisa. Mostra els dibuixos preparatoris, les primeres traces dels pintors de frescos abans de començar a pintar en el mur.
—I ara, si fossis tan amable d’esmentar un parell d’obres d’art que t’han commogut especialment.
—Il chostro dello scalzo, a Florència, amb frescos d’Andrea del Sarto. Austeritat, delicadesa i proximitat. I l’altre, els frescos del meu pare, Jaume Minguell, a la Diputació de Lleida.
—El teu pare, un altre dels grans muralistes. Recomana’ns una ciutat o contrada del món per gaudir i aprendre tot visitant-la i passejant.
—Florència, on podreu trobar tot l’art del Renaixement, un dels períodes més significatius de la història de la humanitat.
—D’acord, però aquesta ja suposàvem que ens la diries. Pots recomanar-nos una altra?
—Home!, doncs, El Caire, una acumulació de segles de història i de gent. La vida a flor de pell.
—I a continuació, podries citar dues pel·lícules que penses que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—Andréi Rubliov dirigida per Andréi Tarkovski, una visió èpica d’un pintor medieval. I Cuentos de Tokio, de Yasujirō Ozu, on retrata els canvis del Japó després de la segona guerra mundial.
—Aquesta pel·lícula d’Ozu ha estat considerada la millor de la història del cinema. Seguim. Les injustícies del món s’haurien d’erradicar totes, però assenyala’n una que et sembla que hauria de ser la primera.
—Per començar, la mentalitat militar. És l’origen de moltíssimes injustícies i desastres.
—Proposa’ns un parell de personatges que ens han precedit que han tingut una trajectòria vital que mereix que coneguem.
—Michelangelo Buonarroti, una vida convulsa i apassionada que queda reflectida en la seva poesia, escultura, pintura i arquitectura.
—En falta un altre.
—Hem de ser capaços de descobrir personatges transcendentals entre persones anònimes. Avui he vist la fotografia d’una dona gran que sobreviu enmig d’un barri destruït a Ucraïna i no vol deixar casa seva. El segon personatge podria ser ella.
—I ara revela’ns un dels teus moments estel·lars de la Humanitat.
—El Concili de Florència va ser un intent d’unió de l’església catòlica i l’església oriental que va anar acompanyat d’un intercanvi cultural i científic extraordinari.
—Finalitzem amb una confidència: dues cançons que no et canses mai d’escoltar.
—Necessito que m’acompanyi el silenci.
—El silenci creador, música inspiradora. Moltes gràcies.
