Josep Manuel Bueno Martínez (Sant Celoni, 1976) és geògraf i jurista. De pares andalusos i criat entre Catalunya i Granada, és també una persona amb profundes inquietuds cíviques. A Sant Celoni, on hi viu des de sempre, és membre de la Colla de Gitanes, que balla pel Carnestoltes. A més, hi va fundar les joventuts socialistes i ha estat regidor del PSC i tinent d’alcalde durant més de tres legislatures, a més de ser president del Consell de Poble de La Batllòria. Llicenciat en Dret i en Geografia per la UAB, i especialista en dret administratiu i seguretat pública, des de 2007 treballa a la Coordinació Interdepertamental del Departament de la Presidència de la Generalitat. Les discrepàncies sobre la llibertat per participar en la consulta sobre la independència del 2014 el van dur a deixar l’afiliació al PSC. Ara milita a ERC i ha estat candidat a les llistes republicanes per Barcelona a les eleccions al Congrés dels Diputats. El 2021 va ser elegit president de Súmate.
—Has treballat amb els presidents Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonés. Deus haver viscut moments i situacions de tota mena.
—Cada administració, i per tant cada Govern i cada president, corresponen a un moment històric específic, i de moments històrics n’hi ha molt sovint. El que sí que puc dic és que hem vist la història recent del nostre país passar pels nostres peus i, des dels nostres despatxos, n’hem estat observadors directes. Moments importants pel país, i moments personals increïbles.
—Súmate aglutina catalans sobiranistes castellanoparlants. Tu n’ets membre des del seu inici. Podria afirmar-se que la vostra associació ha participat en el moviment sobiranista des de la transversalitat i des de sota?
—Naturalment que sí, ja que som un entitat sobiranista i no partidista que representa el 80% de la ciutadania d’aquest país. Súmate representa la diversitat, la pluralitat i la transversalitat de Catalunya. I qui no entengui que el país és així, no avançarà. No podem construir-ne un de nou, de país, sense tenir en compte la diversitat cultural, lingüística i d’orígens de la ciutadania catalana.
—Per tant, la vostra entitat, creada el 2014, està cridada a ser un actor important en aquesta corrent de construcció nacional.
—Efectivament. Pel que representa, Súmate ha de ser present i actiu en la construcció nacional. I perquè treballem per eixamplar la base i incorporar molta més gent al moviment, en el benentès que no ho farem des de la crispació i la confrontació, sinó des del consens i el diàleg i, sobretot, des de la suma.
—El vostre objectiu és l’assoliment d’una comunitat socialment més justa i més lliure, i per avançar en aquest sentit cal ser més. Súmate no és un partit polític, però aquest objectiu és un projecte polític.
—No som un partit polític, encara que hi ha qui ens anima a ser-ho, però és cert que tenim un objectiu polític, que és sumar molta més gent en la tasca de la construcció d’un nou país, de la República catalana.
—Passem al qüestionari personal. Menciona un parell d’obres d’art que t’hagin colpit especialment o que no et canses mai de contemplar.
—M’agrada molt la geopolítica i la història, i per això les meves obres preferides són La Rendició de Breda i Las Meninas, de Velázquez. I també m’encanten les talles religioses del barroc espanyol. Deu ser perquè em vaig criar a Granada.
—La factura de la imatgeria barroca espanyola és portentosa, hi estic d’acord. I ara, si fossis tan amable de suggerir-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—L’exposició sobre Hergé que es celebra al Círuclo de Bellas Artes de Madrid. Es poden veure obres del pare del còmic europeu i creador de la mundialment famosa sèrie Les aventures de Tintín, que hem vist de petits. Aquests còmics a mi m’han servit per desenvolupar l’esperit crític, perquè m’il·lustraven de manera fàcil les reivindicacions socials mundials. Tintín és més que un còmic, és una obra reivindicativa.
—Un parell de pel·lícules que hauríem de córrer a veure si no les hem vistes mai.
—Dos te’n diré una de força recent i una altra més antiga. La primera, Los dos papas. A més de les excel·lents interpretacions dels protagonistes, ajuda a entendre aquesta darrera etapa de l’Església catòlica. I la segona, l’emotiva Invictus, pel personatge de Nelson Mandela i el retrat que en fan Clint Eastwood com a director i Morgan Freeman com actor.
—Esmenta’ns un moment de la història de la humanitat que et sembli singular o extraordinari.
—Em sembla extraordinària la caiguda de Granada a mans dels reis catòlics i la rendició de Boabdil, pel romanticisme, i pel que significa com a inici dels imperialismes i l’acabament de una societat tant avançada com era l’àrab en aquella època.
—Seguim. T’agrairíem que ens proposessis un parell de llibres amb la lectura dels quals hagis gaudit.
—El retrat del personatge que fa Stefan Zweig en el seu Fouché. Aquest podríem dir que és un clàssic, però ara us proposo un de ben recent: Lejos de Luisiana, de Luz Gabás.
—De les injustícies que veus pel món, assenyala’n una que et sembli que hauríem d’erradicar sense esperar ni un minut més.
—La guerra d’Ucraïna. No puc entendre com tenim una guerra a Europa, ens posem l’etiqueta de ser el centre democràtic del món, i no fem res per aturar una guerra sense sentit.
—Et faria res aconsellar-nos un parell de vides interessants i de les quals aprendríem coses bones?
— La Pasionaria, una dona compromesa amb la lluitat social en un moment històric complex, i Pasqual Maragall, que jo diria que ha sigut la creativitat intel·lectual progressista al servei polític.
—Recomana’ns un lloc del món on hagis estat -ciutat, poble o contrada- i que t’hagi sorprès gratament per la seva bellesa o la seva gent, o ambdues coses alhora.
—Tots els llocs tenen el seu encant i la seva sorpresa. M’agraden molt el Baix Montseny, l’Altiplano granadí i l’Axarquía malaguenya. Però si he d’escollir-ne un, em quedo amb l’Altiplano granadí: és un paisatge senzill que visualitza la història geològica i humana del món; un paisatge serè i, alhora, grandiloqüent.
—Acabem. Confia’ns un parell de cançons o peces de música que t’agraden, que estimes, i estan unides a la teva existència.
—No dejes de soñar, de Manuel Carrasco. I Someone to you, de Banners.
—Pop lleuger i rock indie, que acompanyen, i que uneixen records i persones.
—Ah, i no puc deixar de pensar en Chiquitita, d’ABBA, la cançó amb que ens feia dormir la meva mare quan érem nens.
—Doncs no hi ha dubte que aquesta cançó està ben unida a la teva existència. Moltes gràcies.
