Nuria Bonet i Agustí (Barcelona, 1961) és pedagoga i logopeda, i porta gran part de la seva vida realitzant diagnòstics psicopedagògics i tractant problemes amb l’aprenentatge i la comunicació, com dislèxies, dislàlies, afàsies i disfàsies, disfèmies, disàrtries, afonies i disfonies, etc. Aquesta lletania de mots i prefixes grecs denominen científicament els trastorns que més planerament coneixem com a manca de comprensió lectora, quequesa o retard del llenguatge oral i escrit, entre d’altres. El 1984 es va llicenciar en Ciències de l’Educació a la Universitat de Barcelona, i després n’obtingué el Màster en Logopèdia. Potser perquè és neta de la gran Conxita Badia ha tingut sempre molta tirada per la música. Durant uns anys va dedicar-se a la pedagogia musical i va rebre el mestratge del pare Ireneu Sagarra. Des de ben jove, no ha deixat mai de cantar com a soprano en diverses corals de Barcelona.
—Amb la teva germana Montserrat, metgessa, vau constituir un consultori per a tractar problemes de la comunicació. Aquestes disfuncions poden tenir un origen fisiològic, adquirit o psicològic. Les teràpies requereixen sempre de més d’una disciplina?
—No sempre, depèn de cada cas, però no pot faltar mai una mirada àmplia del problema, per si calgués d’algun altre professional: pediatre, oftalmòleg, psicòleg, òptic-optometrista, neuro-pediatra, etc. Cal obrir la ment, observar a la persona que tens al davant i no limitar-se a veure només el problema del pacient.
—Per a la rehabilitació logopèdica dels pacients deus utilitzar eines i materials molt variats.
—El que més fem servir és la paraula, l’oralitat, però sovint necessitem treballar paral·lelament amb el llenguatge escrit. Avui dia tenim moltes apps que ajuden a fer entendre i a treballar de manera diferent. Reforcen els aprenentatges i, sovint, de manera lúdica. Però cal el contacte humà. Ja ho sabíem, però la pandèmia ens ha demostrat que aquest contacte és molt necessari.
—La foniatria és la branca de la medicina que s’ocupa dels problemes de la comunicació com la parla, l’oïda, la veu o l’escriptura. Si parlem de la veu, a més dels òrgans fonadors de la laringe, quins altres aspectes intervenen?
—Tota la musculatura que hi ha a l’entorn de la laringe. Però hi ha també la part no verbal de la comunicació: el gest, la mirada, la posició del cos… I hi intervenen també tots els aspectes relatius a la qualitat del so: durada, altura, timbre i intensitat. Hi ha una gran diferència quan el qui et parla ho fa fluix i gairebé no entens el que et diu per falta d’una bona articulació. I un altre aspecte molt important és la intenció comunicativa del qui s’està expressant.
—Diuen els experts que una experiència personal amb càrrega emocional es recorda molt més que una que no en té. Vol dir això que les emocions intervenen en el nostre procés d’aprenentatge, que activen el cervell i la memòria?
—Quan una persona es queda sense veu se sent frustrat. Se sent incompetent i encara més si no pot comunicar-se bé amb el seu entorn. L’esforç que fa per recuperar la veu i l’oralitat és molt gran i el marca, i no vol que es torni a repetir aquesta mala experiència. L’aprenentatge que un fa davant de les adversitats és molt potent i les emocions viscudes abans, durant i després de la recuperació deixa petja. Tot aprenentatge significatiu és molt potent.
—Molt bé, doncs, passem a la secció de Parells i senars. Podries citar-nos dos llibres que et semblin interessants des d’una vessant literària, històrica, científica o d’esbarjo?
Aquest estiu he llegit Últimos días en Berlin, de Paloma Sánchez-Garnica. M’ha agradat perquè tal i com ho explica et sents dins del relat, el vius. La narració juga amb diferents cites propagandístiques de Goebbels. Llegides amb la mirada d’avui encara fan molt de mal. L’altre que us esmento és La anomalía, d’Hervé Le Tellier, Premi Goncourt 2020. I si per un destí de la vida tinguéssim un doble nostre? En el relat apareixen els dobles de tot el passatge d’un vol de París a Nova York i explica tot el que fan les administracions de cada país afectat. Molt i molt bo.
—Esmenta’ns un moment de la humanitat que consideris especialment lluminós o important, o estel·lar, que en diria Stefan Zwieg.
—Quan tens als braços el teu fill acabat de néixer. Veure’l fet, al teu davant, que et mira i que et necessita. No hi ha cap altre moment més impressionant.
—Un moment estel·lar que es repeteix cada vegada que neix un nou membre de la humanitat. Què ens suggeriries si et demanéssim dues pel·lícules per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca i veure-les a casa.
—Soc un desastre amb els noms dels actors i els títols, però en recordo dues que m’han agradat molt. Master and comander, amb Russel Crowe, per la història que no esperes trobar amb el personatge secundari. I Shine, basada en la vida del pianista australià David Helgott obsessionat per tocar el Concert nº 3 de Rachmaninoff. Té depressions, arrítmies, desmais i tremolors per intentar interpretar-lo. Un cop acabada la sessió, tot el públic vam quedar-nos al seient escoltant la música i llegint els crèdits. Un film preciós.
—De ben segur que ens pots recomanar una ciutat, un llogarret o una contrada del món que paga la pena de conèixer.
—No cal anar a l’altra punta de món, a la vora de casa ho tenim: mar, muntanya, planures i boscos. Cada setmana vaig a caminar amb una amiga per la ciutat de Barcelona. Ja en coneixem força racons i sempre diem que hem tingut la sort de néixer al millor lloc del món.
—Bravo, això sí que és turisme quilòmetre cero. I ara, podries aconsellar-nos dues obres d’art que hauríem d’admirar, si encara no ho hem fet mai?
—La Sagrada Família. Com a edifici és espectacular: les formes, els colors, la natura que hi veus. Només un geni ha estat capaç de pensar el que ara ens mostra. I els mosaics de Pompeia, que tenen mil colors i estan fets amb les petites tessel·les de pedra o terra cuita. És un gran tresor que cal conservar.
—No m’estranya gens que t’agradi tant la Sagrada Família. el teu pare en va ser l’arquitecte director durant vint-i-set anys. I va fer una grandíssima feina, per cert. I seguint amb aquestes confidències personals, revela’ns una de les injustícies que es cometen en el món que hauríem d’erradicar amb més urgència.
—Durant aquest any he estat llegint amb la mare un llibre que explica l’odissea d’un emigrant, Des del país dels blancs, d’Umar Ousman. Travessar tot el desert, passar fam i set, veure-te-les amb màfies que t’enganyen i, finalment, arribar a la costa i, amb sort, trobar una barqueta que t’apropa a Europa. Però no arreglem res amb que vinguin aquí, cal ajudar-los a millorar el seu país, i sense aprofitar-se’n, com s’ha fet fins ara.
—I ara, t’agrairíem que fessis menció de dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint, i et segueixen acompanyant.
—Oi tant. El Doble concert per a violí, en re menor, de Bach. I l’àvia Conxita cantant cançons d’Enric Granados acompanyada per Alicia de Larrocha. He tingut la sort de viure la música a casa, des de dins, i forma part del meu món.
—El diàleg entre els dos violins en el segon moviment del concert és sublim. I què hem de dir de la parella Badia-De Larrocha: són el paradigma de la interpretació de Granados. Continuem. Un museu o exposició que has visitat i t’ha aportat coneixement, gaudi estètic o ambdues coses alhora?
—Recordo l’exposició que es va fer de Sebastião Salgado al Caixaforum. Quina llum, quines imatges. Contemples les fotografies i et sembla que entres a dins. M’agraden les exposicions petites o galeries d’art, que visites amb poca estona i on t’emportes una mica de l’esperit de l’artista.
—I per acabar, ens agradaria que ens confiessis un parell de personatges la biografia dels quals ens sorprendria i ens enriquiria.
—Maria Montessori. Una mestra que fonamentava l’aprenentatge ens les petites coses de l’entorn, i que il·lusionava els alumnes amb el desig d’aprendre’n més. I de les persones del meu entorn i que han deixat petja, en destacaria en Josep Mª Ainaud de Lasarte i la seva dona, Carmen Agustí, els meus oncles. Sempre que venien a casa era un goig d’escolar-los. Sabien moltes coses i les explicaven a la mida dels qui eren els seus oients.
—Doncs això és tot. Moltes gràcies per la conversa.
