Que Artur Mas té la sensació que l’alta participació al 9N l’ha reforçat és evident. Si no, no s’entendria el paper que ha fet des d’aleshores. Tot just en el moment de fer una valoració dels resultats, acompanyat de Joana Ortega, va repetir diverses vegades: “quan anem junts, avencem més i millor”. Es tractava de remarcar als periodistes quin havia de ser el titular, que no tenia ja res a veure amb el 9N, sinó que anava enfocat a posar pressió a ERC per tal que s’unís a una llista unitària que li permeti seguir essent un candidat guanyador. El mal ús de les seves funcions presidencials ha continuat amb els retrets cap als altres partits catalanistes per, segons ell, haver-lo “deixat sol”. Tot això amaga, però, mitges veritats i un ús partidista de la voluntat dels catalans
És clar que és una imatge potent la del líder sol, amb els cabells onejant al vent i mirada fita a l’horitzó, enfrontant-se als perills més inversemblants. Però la veritat és que CiU s’ha quedat sola perquè ha volgut i ho ha fet d’una manera molt fútil. CiU i Artur Mas van deixar enrere la primera idea del 9N, que hagués permès una participació molt més alta sense tots aquests problemes per a la identificació dels votants que vam acabar tenint, pensant que així s’estalviarien un seguit de problemes legals, és a dir, que se salvarien ells personalment de la repressió de l’Estat, cosa que no està clar que finalment sigui així. La resta de partits, tant ERC, com la CUP, com ICV, es van mostrar en desacord amb aquest canvi de plans que no havia estat pactat i, per tant, CiU es va quedar sola. Sola entre cometes, perquè després la implicació dels partits independentistes en el bon funcionament de la consulta ha estat total. Ara bé, el que no pot fer Artur Mas és acusar als altres cotxes, que li vénen tots de cara, d’anar en contra direcció, quan és ell que va entrar al carril equivocat.
El que no està bé, tampoc, és utilitzar l’embranzida que donem tots plegats a les coses de Catalunya per exigir als altres que et facin president obligatòriament. Encara menys que se’ns faci xantatge a tots dient que no hi haurà eleccions plebiscitàries i, per tant, no hi haurà independència, si ell no surt ben posicionat per beneficiar-se’n electoralment, cosa que no ha fet cap altre líder polític català actual. Ni és bo que es vulgui supeditar el camí de tots, ignorant deliberadament amb quina fórmula trauríem millors resultats, al fet que CiU segueixi mantenint el poder amb la camàndula que sigui. Però, al marge de tot això, i sense descartar la llista unitària que el dugui a ell com a cap de llista, el que convindria és aclarir per què coi volem aquesta llista. Si es tracta de seguir amb l’ambigüitat que sempre deixa una porta oberta per a la fugida, si es tracta de seguir donant peixet a personatges com Santi Vila, Rigol, Espadaler i Duran i Lleida, si es tracta de fer passar a tota la societat catalana per l’adreçador per mantenir una CiU unida, no.
Artur Mas i CiU en general tenen por del que diuen les enquestes i s’aferren a un salvavides. Artur Mas i CiU busquen debilitar ERC tant com sigui possible, i d’aquí les abraçades públiques i el victimisme. Això, al cap i a la fi, no em preocuparia gens si després veiés una convicció ferma i un camí molt clar. Però ara enviem cartes a Rajoy, ens inventem una nova consulta per dilatar encara més el camí i incloem el PSC a les converses. Aquest darrer fet, el d’incloure el PSC en aquesta roda de converses no es deu al fet que votessin a favor de la Llei de Consultes, ni molt menys. Es tracta d’una mesura de pressió als partits independentistes, que ja va anunciar Mas durant el trencament de Pedralbes –“No et preocupis perquè cada dia l’Iceta s’està oferint”, digué a Junqueras-. Per tant, ens trobem de nou en una altra estratègia de demora, de procrastinació, que té per objectiu no haver de plantar cara a la realitat i anar mantenint artificialment en vida una CiU abocada al trencament si realment es pren el camí independentista.
Aquest és el veritable partidisme d’avui dia, el de salvar CiU mentre es pugui, ja sigui liderant llistes unitàries, ja sigui demorant allò inevitable. La gran diferència entre Artur Mas i altres líders com Junqueras i Fernández, és que Mas és un polític de carrera i com a tal, primer va la seva carrera. Per això no em deixa de sorprendre el fanatisme i el messianisme amb el que molts segueixen un president que ja va, personalment, retallar un cop els drets del país per potenciar la seva figura. Pots donar voltes com un conill porquí de fira per trobar una sortida. Si et tapen tots els forats excepte el que té el premi de la independència no tindràs altre remei que escapar per allà. Cal, doncs, que estiguem tots amatents als seus gestos, que fem pressió i, amb una mica de sort, comptarem amb la inoperància del govern espanyol per acabar de tapar forats.
