David Fernández s’abraça amb Artur Mas. Una abraçada efusiva, sense miraments. És enregistrada i, al minut, la simbòlica imatge dóna la volta al principat. Tot seguit, com no podia ser d’altra manera, comencen les anàlisis, deduccions i interpretacions. Les abraçades formen part del codi comunicatiu de la política moderna, diuen alguns, inspirats en l’Administració Obama: progressisme cultural, derrota pública de l’homofobia i avançant vers l’androgínia identitària. D’altres, amb un ‘estudi que diu que’ a la mà, es dediquen a fer recompte dels beneficis hormonals del cos-contra-cos. No sorprèn, malgrat tot, que les lectures neutrals i comprensives siguin menors. I és que molts, en veure la fusió de líder i portaveu —i amb ells la fusió dels dos extrems de l’espectre polític català— senten una escalfor que els puja de l’estomac a la gola i com, involuntàriament, de la seva boca surt un crit afogat: «U-N-I-T-A-T». No obstant, no tothom té somnis humits amb una llista conjunta. Al contrari, hi ha qui té malsons amb aquests futuribles, raó per la qual L’Abraçada constituïa l’últim pas en el ritual d’invocació de l’Anticrist: trama conspiranoica ara visiblement corroborada segons la qual les afinitats electives del President i el cupaire eren la punta de l’iceberg de pactes futurs i tractes soterrats —tots ells encaminats, ai las, a temperar la caiguda de Pujol.
Fernández, qui remei, s’ha d’explicar. Per twitter, premsa i televisió. I diu el que ja havien dit d’ell, en les hores posteriors al Contacte, aquells qui el coneixen bé: que Fernández és així i abraça a tothom. Que es un bon jan que fins i tot abraça l’Albert Rivera —i recalquen el «fins i tot». És una qüestió personal, n’assumeix la responsabilitat i es disculpa. «Menys de cinc contradiccions és dogma», afirma, i aquesta és una de les moltes contradiccions, que sap que ha escalfat bona part de la militància. I de ben segur que és sincer en les seves explicacions, tant com ho va ser en el moment que el President se li va acostar. Per això aquí no discutim el valor partidista d’aquest gest, no ponderem el preu comunicatiu que haurà de pagar Fernández i, encara menys, pretenem acostar-nos a la figura que composaven els dos homenots abraçats com si llegíssim en les formes del pòsit del cafè el present ocult de la nostra classe política. Com deia John Anderson, a vegades no ens importa tant la finalitat o el propòsit d’una acció, com el conflicte que posa en escena; i L’Abraçada permet qüestionar-nos un concepte central filosofia política, sobretot quan parlem d’un projecte de construcció nacional: l’amistat política.
***
E.M. Forster té una coneguda frase, esgrimida sempre contra el nacionalisme, on ve a dir que si l’obliguessin a triar entre trair al seu país o trair un amic, esperava trair el seu país. I precisament això se li retreu a en David Fernández, que traís l’amic i no el país, que davant els braços oberts de la triomfal unitat nacional menystingués els seus companys de lluita, perquè abraçant els 2.305.290 participants també abraçava les retallades, les respostes físicament violentes i institucionalment violentes a les lluites de la PAH i la perpetuació de les oligarquies financeres catalanes.
Malgrat tot, des de la perspectiva del compromís cívic, acceptar la sentencia de Forster és acceptar acríticament una visió de la cosa pública que no es pren seriosament la pertinença a la «polis», el llaç de ciutadania. Suposa acceptar que l’amistat és merament un estat emocional, un exili interior aliè a l’asèptica esfera política. La millor expressió d’aquesta forma de pensament és la que redueix l’abraçada a una qüestió de la vida privada de David Fernández. Desconec si ell mateix, al disculpar-se, va utilitzar aquesta expressió, encara que per la nostra discussió és irrellevant. Però una cosa és una reacció «personal» —qüestió de caràcter, biològic, social i cultural— i una altra és una reacció en la «vida privada». I la mateixa nit Fernández destacava, en el programa de Jordi Évole, enregistrat dies abans de L’Abraçada, que ell era incapaç de la hipocresia caracterològica que demanava la cadira al Parlament.
No és casual que l’amistat política entre contrincants polítics, compatriotes i enredats en un projecte de construcció nacional, sigui mal vista per la parròquia. No ho és perquè, a pesar del que digui Arcadi Espada des de la seva tribuna, abraonant-se en defensa de l’immaculat Estat de Dret, el nacionalisme és residual a Catalunya. Compte: el nacionalisme, no l’independentisme. I és que s’ha establert un discurs públic que comparteix la fòbia dels Libres e Iguales al patriotisme, fins a tal punt que tot d’una resulta que «som nacionalistes per poder deixar de ser-ho». Manuel Delgado, Oriol Junqueras o Antonio Baños. Tots ho som instrumentalment. Com si l’única forma que disposéssim per reclamar un estat propi sense enemistar-nos amb les teories liberals de la democràcia constitucional fos dir que som nacionalistes amb la boca petita i afanyant-nos a aclarir que, tan bon punt ens instal·lem en el piset nou, orgullosament ens proclamarem internacionalistes. D’això va, imagino, el voler «un país normal». Un país on els afectes els guardem pels amics i no per la política, que tornarà a ser una esfera asèptica i freda —i a Déu gràcies!
Si les identitats nacionals tenen algun valor en una societat globalitzada —on, donada la interdependència econòmica de les diferents nacions, la sobirania estatal no té gairebé cap sentit—, aquest radica en la seva capacitat de respondre al menys a tres problemes fonamentals de les democràcies liberals constitucionals: el problema de la cohesió social, el de la motivació ciutadana i el de la delimitació de les comunitats polítiques. (Ara no entraré a discutir-ho, però a ‘La nació necessària’, de Joan Vergés, ho trobareu molt millor explicat del que jo podria fer-ho mai). En altres paraules: un cop bandejades interpretacions essencialistes i etnoculturals de la nació, hem d’optar per un model cívic de nacionalisme. I això reclama sentiments. Catalunya no pot ser un mer instrument, despullat totalment de la seva tradició cultural, i convertit en la marca blanca de l’Estat de Benestar espanyol pre-bombolla: «un país normal». Catalunya ens ha de commoure, i no perquè sigui un ens abstracte del qual emani la nostra identitat —improbable consciència col·lectiva que alguns encara s’afanyen en reclamar—, sinó un projecte comunitari comú. En aquest context, i prenc les paraules de MacIntyre, «amistat es allò que tots comparteixen en el projecte comú de crear i sostenir la vida de la ciutat».
L’amistat política és el parent pobre de la fraternitat, igual que la solidaritat ho va ser en el seu moment. I és que encara que per molts —entre els quals em compto— la fraternitat sigui la condició de possibilitat de la llibertat i la igualtat reals, es tracta d’un concepte que ens posa en la corda fluixa: està basada en sentiments i sembla essencialment excloent. Aleshores, reclamar l’amistat política nacional —exemplificada en L’Abraçada— no suposa adherir-se a un esquema d’amics i enemics propi del nacionalisme més vetust, inspirat molts cops en la política antagonista de Carl Schmitt?
Sí i no. Entrem en un terreny relliscós. Cal puntualitzar que per molts la política és sempre qüestió d’antagonismes irresolubles. M’incloc en aquesta visió, més estesa del que sembla. És en la visió que es basen la gent de Podemos, emparats en les tesis d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe. Però és també la que defensen liberals polítics convençuts com Martha Nussbaum o Richard Rorty. Per tots ells la política és el treball de convertir «l’antagonisme» —moment d’enfrontament radical on no crec que compartir res amb l’Altre i, per tant, no val la pena comunicar-m’hi, sinó només destruir-lo— en «agonisme» —confrontació irreconciliable però jugada en un marc d’acció compartit. Aleshores, podem reconèixer el paper excloent dels sentiments (i, per extensió, de la fraternitat o amistat política), en la mesura que sempre estimarem primer els de casa, els amics, sense que això suposi caure en l’antagonisme radical i la vocació de destrucció. Que els sentiments comencin a casa no vol dir que no puguem ampliar la casa. La millor metàfora per expressar aquesta ampliació exponencial dels afectes la proposar l’estoic Hierocles: la fraternitat són cercles concèntrics cada cop més amplis. Una imatge que serà recollida per Nussbaum, que parlarà del valor de les ’emocions polítiques’, i per Rorty, que redefinirà la justícia com a lleialtat ampliada.
És una lliçó de realisme polític. L’amistat sempre serà relativa als propers, inevitablement excloent. Però s’equivoquen o són cínics els qui volen veure en el procés català un encongiment del cercle que deixi fora tot allò referit a Espanya. El català i l’espanyol segueixen i seguiran essent cercles superposats, com no pot ser d’altra manera. Més important sembla el que passa de portes endins, ja que L’Abraçada implica que en el centre del nostre acollidor cercle també hi són Isidre Fainé, Artur Mas, la família Pujol, Jordi Arasa i el «conde» Godó —així com tota la colla dels qui els llibertaris renegaven en el vídeo de contra-campanya, ‘No votaré per tu‘. I aquí trobem la mare dels ous: si ens apuntem a un procés nacional, ens hi apuntem per tenir-hi un projecte comú, on l’antagonisme es torni agonisme i on, malgrat tot, Isidre Fainé o Jordi Arasa siguin els nostres amics polítics. La dificultat radica en comprendre que això no suposa cap capitulació del vell projecte de l’independentisme d’esquerres segons el qual no hi ha «llibertat nacional sense justícia social».
***
Som al cap del carrer. L’Abraçada no «significava» res d’això, ho he dit de bon principi. Però posava sobre la taula aquest conflicte, i la meva convicció és que l’únic sentit que té engegar un projecte nacional com el que s’està duent a terme passa per recuperar un sentit cívic de nacionalisme, que mobilitzi les emocions per obtenir una societat més cohesionada i més compromesa. Això, no obstant, sense renunciar als principis bàsics de la democràcia liberal, esclar. Els sentiments no poden obnubilar el respecte a les llibertats, ni justificar desigualtats. Mai. Però l’amistat no pot ser (només) un «estat emocional» privat. Ha de ser una disposició política.
