Un vespre de finals d’hivern de 1973, un home de 90 anys, alt, prim, cabell blanc, amb un rostre i una presència de santedat, senzillesa, humilitat, bondat, va asseure’s en una cadira davant una sala a vessar de persones que es delien per escoltar-lo. El silenci es va fer absolut, i una veu suau va començar a parlar pausadament en un discurs d’una pau i solidesa extraordinàries. Al llarg de gairebé d’unes hores, un corrent harmoniós de paraules tranquil·les, relligades amb fe i intel·ligència, es va anar obrint pas en la immensitat del silenci que omplia aquella sala del Monestir dels Petits Germans de Jesús a Tolosa de Llenguadoc, fins aturar-se per sempre més, després de dir:
“Vindrà un dia – i aquí poso la meva esperança en les generacions joves – en què aquesta gran pàtria que és el món, tornarà a trobar en bona mesura el veritable fi pel qual ha estat creada, i en què una nova civilització donarà als homes, no la felicitat perfecta, però si un estatut més digne d’aquests i que els farà més feliços sobre la Terra. Perquè no penso que s’hagi esgotat la sorprenent paciència de Déu ni que el judici final arribi demà”.
Hores després, el 28 d’abril, aquest home d’esperança i saviesa moria al mateix monestir, deixant el món orfe d’un testimoni extraordinari. Es deia Jacques Maritain.
Jacques Maritain (Paris, 18 de novembre 1882) ha estat qualificat com l’apòstol laic més gran del segle XX, en el qual va influir com a cristià mitjançant els seus escrits, conferències, seminaris, i sobretot, amb el seu exemple de vida i testimoni de fe.
Nascut en el si d’una família protestant, racionalista i determinista, es va formar en el més absolut positivisme a la Facultat de Filosofia de la Sorbona, on va conèixer la que seria la seva esposa i companya intel·lectual, Raïssa Oumançoff, nascuda a Rostof del Don (Rússia) el 12 de setembre de 1883, i filla de jueus refugiats a França.
Decebuts per aquell determinisme de la Sorbona que no satisfeia la seva fam de saviesa, varen saltar al College de France, a l’altra banda del carrer però a milers de quilòmetres de distància ideològica, on Henri Bergson demostrava als seus alumnes que mitjançant la intuïció es podia arribar a conèixer l’Absolut.
Insatisfets també, a la fi, amb el pensament de Bergson, la vida de Jacques i Raïssa va fer un tomb de 180 graus el dia en què conegueren el filòsof catòlic Leon Bloy, i que el mateix Maritain, al cap dels anys, recordava així com una autèntica revelació:
“El primer cop que vaig veure Leon Bloy fou a la seva casa de Montmartre, quan vivia a la Rue du Chevalier de la Barre. Després de llegir alguns dels seus llibres, la Raïssa i jo, li havíem escrit amb molt de temor i tremolor una carta d’admiració. En resposta a aquesta carta, juntament amb la tramesa generosa d’alguns exemplars dels seus llibres, ens havia convidat bondadosament a visitar-lo. Ens va seduir només entrar la senzillesa i la pau d’aquesta casa pobra, per sobre de la qual semblaven moure’s sense soroll les ales del miracle. L’esposa de Bloy, de gran alçada, de rostre blanc i noble, amb grans ulls tranquils i plens de bondat, sortí a rebre’ns. Les seves dues filletes, la Verònica i la Magdalena, estaven allà amb ella. Bloy ens parlà quasi tímidament; sempre parlava així en veu baixa, doncs detestava les vociferacions orals. Es veia que només li interessaven les altres ànimes, i que era amb elles que cercava d’entendre’s des del primer moment. Però, no hi havia en ell cap espècie de zel proselitista; només hi havia molt d’amor i el sentit del misteri ocult en el menor succés i en la menor coincidència”.
Jacques i Raïssa varen admirar en Bloy la immensitat de la seva ànima, el seu zel ardent per la Justícia i el seu amor per la bellesa de la religió catòlica. Bloy els va descobrir l’existència d’una fe viscuda a fons per un home pobre, la vida del qual i la de la seva dona i les seves filles transcorria gairebé en la misèria. No era, doncs, el catolicisme una religió únicament de rics. L’amistat amb Bloy va allargar-se durant 13 anys, fins la seva mort el 1917, i els va incitar a llegir les vides dels sants i les revelacions de Catalina Emmerich.
Jacques i Raïssa es varen convertir al catolicisme i es varen casar per l’Església catòlica, malgrat l’oposició d’amics i família, majoritàriament anticatòlics.
Tot seguit, Maritain va estudiar ciències biològiques durant dos anys a Heidelberg, i va fer una estada al monestir benedictí de Solesmes, a Anglaterra, on va llegir la Suma Teològica de Sant Tomàs que li va fer sentir una mena d’il·luminació de la raó, i va fer que fos considerat un pensador tomista per la resta dels seus dies. Aleshores, Maritain va iniciar un apostolat cristià mitjançant la paraula parlada i escrita que duraria més de seixanta anys i deixaria cinquanta cinc llibres.
Maritain va quedar fortament impressionat per l’assalt a la dignitat de la persona que va suposar la Primera Guerra Mundial, en la qual no va participar al front en ser declarat no apte. Posteriorment, durant els anys 20 i 30, mentre Jacques ensenya a la seva càtedra de la Facultat de Filosofia de l’Institut Catòlic de París, els Maritain viuen a Meudon, a la periferia de París, i han convertit casa seva en un centre de debat per a filòsofs, teòlegs, escriptors, músics i pintors, com Cocteau, Mauriac, Chagall, Satie, o Strawinsky.
Maritain condemna la sublevació franquista del 1936, i participa de forma activa en la Lliga Internacional d’Amics dels Bascos i defensa l’actuació d’aquest poble durant la Guerra Civil. Defensor de la democràcia i dels drets humans, té un important compromís polític i social, i davant el bombardeig de Gernika diu: “Als catòlics, sense distinció de partit, correspon aixecar la veu en primer lloc per tal que no es produeixi en el món l’implacable assassinat d’un poble cristià. Res no justifica, res no excusa els bombardejos de ciutats obertes com el de Gernika”.
Maritain té, doncs, una activa participació pública contra la guerra, i com a catòlic, denuncia la violència i la utilització de la religió. I manifesta “que és un sacrilegi afusellar, com a Badajoz, cents d’homes per festejar el dia de l’Assumpció, o aniquilar sota les bombes dels avions com a Durango –perquè la guerra odia més ardentment que a l’infidel als creients que no la serveixen – les esglésies i el poble que les omplia i els sacerdots que celebraven els misteris, o com a Gernika, una vila sencera, amb les seves esglésies i tabernacles, perseguint amb metralladora les pobres gents que fugien”. I conclou que “els horrors amb tot allò que han revelat de salvatgisme, han estat motiu de reiterades referències … Els testimonis comencen a arribar sobre el terror blanc, i allò que ja sabem permet pensar que ha assolit un nivell de crueltat i despreci de la vida humana d’una rara elevació”.
Aquesta actitud i pensament, avui dia semblen evidents i quasi unànimement compartits, però no era així en aquella època, i menys encara pel que fa al Vaticà, que veia en Franco una mena de salvador davant l’ateisme i el comunisme.
La Segona Guerra Mundial agafa a Maritain al Canadà, on està donant classes, i d’allà passa als Estats Units i no torna a Europa per tal de preservar la seva esposa de la persecució sagnant dels jueus que du a terme el nazisme. Durant cinc anys, els Maritain estan convençuts de què mai més tornaran a veure el seu estimat París; tot i que, en cap moment, no deixen d’esperonar la resistència francesa encapçalada pel general De Gaulle, sovint mitjançant missatges radiofònics als compatriotes.
Acabada la guerra, Maritain és nomenat ambaixador de França a la Santa Seu, posició a la que renuncia el 1948 per tal de disposar de major independència i temps per la seva tasca intel·lectual i d’apostolat. Els que el tracten aleshores diuen que Maritain, amb el seu aspecte senzill i discret, no s’adiu en absolut amb la imatge que podríem tenir d’un ambaixador, amb una tasca tan rellevant.
Maritain és, també, un dels pares de la Declaració Universal dels Drets de l’Home de 1948 i un dels grans defensors de l’ideal democràtic que pateix encara l’amenaça totalitària. El seu és un missatge de llibertat i d’independència de la intel·ligència, de vigilància crítica dels temps i de compromís amb un futur de diàleg i cooperació entre els homes i les cultures. Posteriorment, també exerceix una notable influència en el Concili Vaticà II, i durant molt anys escriu i conferencia en les universitats més prestigioses d’Occident, amb deixebles intel·lectuals com ara Emmanuel Mounier.
L’any 1960 mor la seva esposa Raïssa, després de cinquanta cinc anys de matrimoni, i d’una complicitat intel·lectual i personal extraordinàries. Aleshores, Maritain es queda sol i decideix donar una nova passa en el seu apostolat i entra com a seglar a la Comunitat dels Petits Germans de Jesús de Tolosa de Llenguadoc, on aquell vespre de finals d’hivern de 1973 flueix aquell corrent de paraules tranquil·les i sàvies.
El pensament de Maritain, en el qual ens endinsarem en el proper capítol, és radicalment vigent en aquest tercer mileni ple de desconcert, desencís i deshumanització, i, com veurem, assenyala un camí d’honesdat, de regeneració democràtica, de valoració de la persona humana i de la seva dignitat, que tots hauríem de conèixer i fer present.
