Quan el dia clarejava, les ovelles
començaven a vetllar el vell pastor,
marxava amb el ramat amb les estrelles
que morien i arribava la claror.
Amb el sarró a l’espatlla i el bastó,
seguit del gos que li feia companyia,
anava cap el prat buscant la verdor
com cada matí, com cada dia.
Que gran era sentir la naturalesa,
el silenci trencat pel cants d’ocells,
amb la remor del pas dels xais a la devesa
conformant un dels paisatges més bells.
El gos aplegava el ramat i el conduïa
les ovelles l’obeïen, li tenien por,
el pastor ho contemplava, fent de guia,
des de la talaia amb el món a l’horitzó.
Quan el sol s’enfilava al migdia
el pastor treia el menjar del sarró
i assegut amb delit l’engolia
regat amb el vi d’un bon porró.
Quan la lluna es dibuixava a la carena,
un xiulet, i el gos aplegava el ramat,
tornaven les ovelles en cadena
perquè cap es quedés sense teulat.
Arribaven a la masia amb alegria,
amb soroll de festa i totes belant,
a recer i en bona companyia
protegides del llop udolant.
Com catifa blanca escalfant en la foscor,
trencada per raig de lluna plena,
travessant pel bell mig d’un finestró
quina pau i serenor tot plegat alena.
