Me la imagino a finals del 36, en aquell escorcoll que feren a casa seva els failangistes, que arrufaren el nas davant d’una reproducció de la Verge i el Nen i per alguns volums de la seva biblioteca. Els digué que era molt més anarquista que no pas ells i que, com que n’era tant, “sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú”. L’argument funcionà, i els failangistes se n’anaren sense prendre’ls res i fins i tot excusant-se de la molèstia ocasionada.
Me la imagino, divuit anys més tard, acompanyant el seu marit per la Segarra, tot dos “enredats” per Joan Coromines fent les campanyes d’enquestes per a l’Onomasticon Cataloniae. Bo i aprofitant les vacances recorrien a peu la Conca de Barberà i proposaven toponímies, a voltes encertades (Vallclara) i a vegades no tant (Belltall). L’epistolari Joan Coromines & Joan Sales és imprescindible. I és una delícia seguir la traça del segon a l’Onomasticon; entre moltes altres joies hi trobem aquesta: …en vaig parlar, des de 1950, amb l’enyorat i savi amic Joan Sales, que era de Vallclara, i afegia tot seguit teniu raó: ni és “vall” ni és “clara”.
L’estiu del 82 la vaig conèixer a Siurana, una tarda que ben aviat se’m feu inoblidable, com les de Dostoievski en les que el sol de posta entra d’esbiaix per la finestra o, en la seva iconografia, il·lumina les cúpules daurades. Tots en rotllana, asseguts sobre un llis d’herba, i ella, Joan Sales i Raimon Galí damunt del pedrís. Mossèn Ballarín romangué dret, al darrere. Començà Raimon Galí a parlar-nos dels recentment apareguts “Quaderns de l’exili”, l’abril del mateix any. La Núria Folch continuà recitant-nos de cor, amb una naturalitat i un fil de veu que ens posava la pell de gallina, les poesies de Màrius Torres. Només se la sentia en el més profund silenci, trencat a estones pel ventijol de llevant. La seva memòria era prodigiosa. D’aquí em ve l’afecció pel més gran poeta de ponent. El seu marit callava.
Una estona més tard, quan el sol començà a declinar, entràrem a l’església romànica, de la segona meitat del XII, suposo, després que el quart Ramon Berenguer tracés la nova marca en la línia que va de Tortosa a Lleida, passant per Flix. Siurana romangué un enclavament encara deu anys més, si fa o no fa, fins que els darrers sarraïns es rendiren, la reina mora feu el llegendari salt i els pocs supervivents s’escamparen, famolencs, per les muntanyes de Prades, on sobrevisqueren algun temps.
Mossèn Ballarín començà la missa quan els besllums ja es filtraven pels alabastres dels petits finestrons de ponent. Des d’aleshores sempre que he tornat a Siurana no m’he pogut estar de demanar la clau del cementiri i resar un parenostre davant la tomba de Joan Sales, tan ben agençada a frec del penya-segat. Només una persona de la vàlua de la Núria Folch podia esmerçar els esforços que requereix aquella filigrana de flors vermelles que l’envolten tot l’any. Quanta fidelitat!
Avui, a quarts de sis, quan com cada dia m’he connectat a El Matí, l’article de Maiol Sanaüja m’ha commogut. Amb l’ànima amarada de tristesa he emprès el camí de la feina, encara més absent, més encadenat a la caverna de Plató. I aquesta tarda, quan per confegir aquest precipitat article he consultat les cartes a Màrius Torres, m’he trobat amb afirmacions com aquestes, que ja no recordava: “fa uns dies vaig sentir uns nens que jugaven en castellà pel carrer; encara no m’hi havia trobat mai. Els nens de Barcelona eren catalans per molt immigrants que fossin els seus pares; si no ha de ser així, és que ja no es tracta d’una immigració sinó d’una invasió” (3.1.37). O aquesta: “He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat i el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials…” (18.10.36). Quina actualitat, Déu meu!
El govern de la Generalitat ha tingut la “gentilesa” d’inserir una esquela a LV, l’única de tota la plana que no porta la creu. “Temps vindrà que quan els nens preguntin qui era Déu, el mestre els respondrà: Un que de primer nom es deia Vatua” (26.9.36). M’ha colpit asprament la seva mort. Com li agradava dir al seu marit, Déu la tingui a la glòria.
