La situació
Malgrat que l’independentisme s’hagi mantingut fort el 21-D, hem de ser conscients que, des del punt de vista de l’estranger (i això vol dir sobretot les institucions europees), haver-se quedat per sota del 50 % dels vots emesos és l’argument que justifica la no-intervenció i que promou totes les renovades crides que totes dues parts del conflicte renunciïn a posicions extremes i que trobin un compromís que pugui fer sortir de l’atzucac actual. I per a nosaltres és la tara que ens priva d’un suport imprescindible per contrarestar el superior poder d’un estat que actua sense miraments de cap mena. (I aquí vull excusar-me per la meva fallada de preveure la possibilitat d’arribar a un 60 %.)
Per part catalana, tal com sembla que s’interpreta a fora (deixo de banda les veus que ens són favorables, però que en aquest cas no són decisòries), el primer pas d’un compromís seria renunciar a la independència i proposar altra vegada solucions d’encaix dins d’Espanya, que ja sabem que fins ara han estat inútils. I aquí ve la meva heretge pregunta: això que fins fa ben poc era impensable, pot ser-nos una eina útil? Hi ha manera de posar els manaires espanyols en el dilema de, o bé cedir aquesta vegada a unes demandes catalanes que consideraran exorbitants, o bé exposar-se a perdre el suport europeu i haver d’acceptar llavors molt possiblement la independència de Catalunya? No és res que pugui ser fàcil, però potser val la pena de mirar-s’ho bé.
Tal com és la relació de forces en aquest moment, no crec que una solució més o menys “numantina” ens sigui favorable. Com vol la CUP, voler implementar la república ara sigui com sigui (i ningú pot desitjar-jo pas més que ho faig jo) pot portar un llarg període de sofriments per a molts catalans. I segur que si això fos imprescindible la majoria no s’arronsaria pas. Però ho és, d’imprescindible? Posem-nos a pensar l’impensable.
Els objectius
De què es tracta? Què és la cosa més urgent a aconseguir? Sense dubte, la recuperació del comandament de les nostres institucions; el final de la presó i de l’exili per als nostres dirigents, amb totes les conseqüències. Què és allò que de cap manera podem fer? No podem renunciar a cap dels nostres objectius finals sense rebre les adients contraprestacions, i sense blindar una sortida clara, cas que Espanya no compleixi els acords que es poguessin prendre. Una proposta de com es pot concretar i materialitzar un compromís d’aquesta mena (i sense cap pretensió que sigui l’única possible) és la que exposo seguidament.
Una possible proposta de compromís per part dels catalans
Mirant d’ajustar-se a les demandes europees d’abandonar posicions extremes (en aquest cas la independència), la Generalitat proposa el començament de negociacions amb Madrid. En aquestes negociacions, però, ha de quedar ben clar des del principi que hi haurà punts de l’agenda que per als catalans són irrenunciables, i que els resultats de les negociacions hauran de ser ben clars, sense vaguetats susceptibles d’interpretacions diverses.
El punt de partida de les negociacions hauria de ser l’Estatut de Miravet en el seu text original, sense les “cepilladas” del Sr. Guerra i cia. Els punts irrenunciables (sense pretensió de ser exhaustiu, segur que n’hi poden haver més) serien:
Preliminar
Per començar: si els catalans admeten de principi una possibilitat de renunciar a la independència, els espanyols, de principi, han de posar en llibertat els empresonats, revocar les sentències dictades en relació amb tots els fets des del 9-N de 2014, fins el 27-O de 2017, sobreseure tots els processos en curs i retornar els diners de multes i caucions i els bens incautats. Que això formalment es faci amb una amnistia general o d’una altra forma legal seria indiferent. Sense aquest requisit previ, i des d’una situació de prepotència espanyola, no té sentit cap mena de negociació.
Finances
1. Un pacte fiscal o concert econòmic que no fos de cap manera inferior als vigents al País Basc i Navarra.
2. Com a conseqüència, l’Agència Tributària de Catalunya tindria la competència exclusiva de la recaptació d’impostos al territori català.
Cultura
Totes les competències en matèria de cultura i d’educació, sense excepció de cap mena, serien assumpte exclusiu de la Generalitat.
Economia
Serien de competència exclusiva de la Generalitat:
1. Variacions del sistema impositiu, que impliquin descomptes o recàrrecs, adaptats a les necessitats del territori.
2. La gestió i administració de ports i aeroports en el territori català.
Governació
Reducció de les forces de Guàrdia Civil i Policia Nacional a Catalunya als mínims que calguessin per a la protecció de les propietats de l’Estat al territori català.
Relacions exteriors
1. Reobertura immediata de les Delegacions de la Generalitat a l’exterior i de les seves activitats de prospecció econòmica i cultural.
2. Facultats de la Generalitat per poder fer tractats econòmics o culturals amb regions d’altres estats, (com tenen els lands alemanys) sempre que no es contraposin amb la política exterior general de l’Estat espanyol.
Segurament a aquesta llista s’hi podrien afegir més punts també en política social i sanitària. Tot plegat seria molt difícil de pair per Madrid. Però per sota d’aquests mínims no val la pena de posar-s’hi. “Lo toman o lo dejan”.
En cas que algun d’aquests canvis exigissin (en opinió de Madrid) una reforma de la Constitució, això no podria acceptar-se com a impediment per a una vigència immediata del pacte que s’acordés i que no pot quedar subordinat a maniobres dilatòries espanyoles. Aquesta vigència immediata es podria considerar de caràcter provisional, fins que Espanya hagués fet tots els tràmits de la reforma. El pacte seria sotmès de manera ràpida a un referèndum a Catalunya. Si el pacte acordat fos refusat pels catalans, o la reforma constitucional fos refusada pels espanyols, els acords ja no obligarien a cap de les dues parts.
En cas d’una proposta alternativa espanyola
Si la proposta catalana no fos acceptada, però Espanya presentés una proposta alternativa –no de caràcter retòric general, sinó ben detallada–, la Generalitat hauria de convocar un referèndum (plenament autoritzat pel govern espanyol) en el qual els ciutadans decidissin si accepten la proposta espanyola o si la rebutgen i es pronuncien per la independència. El resultat hauria de ser acceptat tant per part de Catalunya, com d’Espanya i d’Europa.
En cas de persistència de negativa absoluta espanyola
En cas de rebuig de les propostes catalanes amb els arguments de costum (contra la constitució, contra la llei, etc.), la Generalitat comunicaria a la Comissió i al Parlament europeus que, donada la posició inamovible de Madrid i la impossibilitat d’un acord democràtic, demanava la intervenció europea, amb caràcter urgent, per fer possible un acord. I si en un termini curt la situació no canviés, procediria a la implementació de la república proclamada el 27 d’octubre del 2017, conscient de les dificultats i dels conflictes que això pogués comportar, però amb la seguretat de tenir la majoria dels ciutadans al darrere seu. (Els Comuns llavors ja no podrien parapetar-se en posicions que Madrid hauria dinamitat definitivament.) El refús del pacte en els referèndums a Catalunya o a Espanya portaria a aquesta mateixa resolució, i això hauria de quedar ben clar pels electors abans de la votació del referèndum.
Impensable?
Potser ho és menys del que pot semblar en un moment de tanta emocionalitat com el que vivim. Es tractaria de fer (a partir dels resultats del 21-D i de les demandes europees) un darrer intent d’encaix amb Espanya, però determinant nosaltres les condicions, i deixant ben clar i expedit el camí cap a la independència en cas d’un possible (i potser previsible) fracàs de tots els intents. Si això encara pot evitar mals majors val la pena de considerar-ho, tant més que llavors qualsevol fracàs no es podrà imputar als catalans, i Europa podrà perdre la paciència amb Espanya sense por que ningú n’hi faci retret. Tots els punts esmentats com a irrenunciables són dels que es troben a tot arreu en règims federals o confederals, i no són res que pugui escandalitzar ni les institucions ni l’opinió pública europea. Sí que exigirien, però, un gir copernicà de 180 graus a la política espanyola. Si no el volen fer, nosaltres hauríem complert i ni el mateix Sr. Juncker es podria ja permetre de seguir tancant els ulls davant d’una crisi renovada i segurament agreujada. I si els nostres polítics creuen que toco campanes, m’excusaré cortesament i faré mutis.
