Vull queixar-me del car que està el menjar, que no hi ha dret que els comerciants s’aprofitin aquestes dates.
Tinc ganes d’opinar sobre el pessebre de Barcelona i dir que m’agradaven més els de la Colau que el de Collboni i que, després, vingui algú que em portin la contrària i em diguin que el d’aquest any és molt millor que el dels altres anys.
També vull discutir sobre el dia que cal muntar el pessebre, si és normal fer-ho tan d’hora com es fa ara –Per favor!, que per novembre ja el temin muntat– No seria millor guardar la tradició i fer com s’ha fet tota la vida que es munta per Santa Llúcia?
Encara més, ara tothom fa arbre i molta gent no fa pessebre quan la nostra tradició és el pessebre.
I poder empipar-me perquè, com que mai no sé què comprar per regalar, sempre acabo anant-hi a última hora quan ja està tot ple de gent i així, poder rondinar que no entenc per què carai hem de comprar tants regals per Nadal!
Vull fer dissertacions filosòfiques sobre si és millor Pare Noel o Reis, perquè, si ve el Pare Noel la canalla tindrà més temps per jugar, però que els Reis són més tradicionals i acabar la conversa dient que: “ara els nens tenen massa joguines i massa de tot i que ja no valoren res!”
Vull poder dir que les escoles fan massa dies de vacances, perquè els pares que treballen no saben què fer amb els fills.
Que ara s’han perdut les tradicions i que Nadal només és consumisme i que qui més i guanya són les grans superfícies.
També tinc ganes de sentir aquell comentari que diu que Nadal és hipocresia i que: per què hem de fer veure que ens estimem si després ens barallem la resta de l’any?
Vull fer cagar el tió per reivindicar que el tió és una tradició catalana, però que algú no hi estigui d’acord i repliqui que el tió s’hauria de canviar perquè això de fotre cops de pals a un pobre tronc i fer cantar als nens “si no vols cagar un cop de bastó hi haurà” no és un bon missatge per la canalla.
Vull avorrir-me de sobretaules massa llargues on he d’aguantar els comentaris d’un parent, del meu parent que es creu graciós, però té la gràcia a cert lloc (avorrir-me i, sobretot, queixar-me que m’he avorrit per culpa del parent del parent)
Vull estar tipa de menjar i que em faci mal l’estómac i haver de prendre Almax, Omeplazol o sal de fruta Eno, per poder queixar-me que fem massa menjar i que això no és bo.
Vull veure una cuina amb molts plats amuntegats i queixar-me que ens toca fregar als mateixos de sempre.
Vull avorrir els cascavells de la cançó Jingle bells. Avorrir Jingle bell, All want for christmas, Jingle Bell Rock, o qualsevols de les cançons estatunidenques que sonen a tota hora, sense parar als comerços i així, poder queixar-me de per què he d’escoltar cançons amb anglès si tenim moltes nadales en català.
Ah! I queixar-me dels llums que gasten molt i que després ho hem de pagar entre tots.
Vull escoltar aquelles persones que quan els pregunten: “què fareu per Cap d’Any?” responen que no sortiran perquè és una nit que surt tothom i et serveixen més malament que de costum i el menú és car, que és millor anar-ho qualsevol altre dia i així, podré queixar-me de com abusen els restaurants la nit de Cap d’Any.
Vull criticar els programes cursis que fan les televisions per Cap d’Any i criticar el vestit de la Pedroche.
Perquè, tenir la gran sort de poder queixar-se de totes aquestes coses per Nadal, vol dir que és un Nadal fantàstic!
