La crisi econòmica del 2008, més coneguda com la crisi de l’esclat de la bombolla immobiliària, va portar a la gran crisi social i política més important dels últims temps.
El model democràtic que havia funcionat durant segles i segles, basat en la democràcia representativa, xoca amb les demandes de la ciutadania del 2008 (extrapolable al 2023). Arrel del 15M, es posa sobre la taula la necessitat de trobar mecanismes on la ciutadania tingui un pes central. Ja no és suficient que els habitants d’un territori expressin la seva opinió, sinó que cal que la ciutadania estigui present a la presa de decisions públiques. Exemple d’aquestes experiències son la quantitat i qualitat de processos participatius que s’han fet en el darrer temps a les terres catalanes.
Donar més pes a la ciutadania és sinònim de treure poder a les persones representants d’un territori. El poble ara no només té veu, sinó que també vot en les polítiques públiques que es prenen des de les diferents escales administratives. A mode d’exemple, a Catalunya existeixen pressupostos participatius on l’objectiu està en que la ciutadania pugui decidir en que es destina una quantitat del diner públic. Aplicar el que diu el poble, per ara, en la majoria dels casos no és legalment obligatori, però si que pot acabar afectant en el pròxim resultat electoral.
El model de democràcia participativa que s’aplica actualment no és una còpia idèntica a la participació ciutadana que es feia a l’Antiga Grècia. Avui en dia, hi ha la impossibilitat de fer democràcia presencial provocat pel volum de persones que tenen la condició de ciutadania, la presa de decisions basat en la democràcia directa es converteix en una acció individual i no té el sentiment de pertinença que tenien els antics i si totes les decisions públiques s’haguessin de consensuar s’arribaria la inoperància del sistema. Aquests buits son els que justifiquen que l’elecció dels representants sigui necessària.
Les persones escollides per la ciutadania són els que han de marcar quines son les línies de joc principal per governar un determinat territori. Per exemple, no es prioritzaran les mateixes polítiques si governa l’esquerra o la dreta, o si ho fa un partit partidari de la independència que les formacions que no ho son. Aquestes polítiques han de ser acompanyades pel poble, en la mesura que no siguin contraries al que la gent vol i, el que és més important, la ciutadania ha de ser un agent de control de la pròpia administració i d’eficàcia i eficiència de la gestió pública. No només cal que les decisions es prenguin de manera consensuada amb la ciutadania, sinó que aquest darrer ha de vetllar perquè no hi hagi corrupció pública.
En conclusió, com s’ha anat comentant al llarg de l’article, almenys per ara, la democràcia representativa és necessària pel bon funcionament del sistema polític i no estem arribant al seu final. Tenir representants ajuda a garantir la bona governança i no caure en la inoperància absoluta. Ara bé, això no impedeix que les decisions, almenys les més rellevants, es prenguin amb el suport de la ciutadania i es doni més poder al poble amb l’objectiu de generar intel·ligència col·lectiva.
