Qui em conegui una mica sabrà que sóc regidor d’ERC al meu municipi i que, per tant, podria estar escrivint des d’un fervor incondicional a unes sigles. Però qui em conegui encara una mica més també sabrà que penso els partits com a eines per a una finalitat. Sovint ERC m’ha decebut i no sempre l’he votat. Tampoc n’he estat un militant de pedra picada, d’aquests que mai s’aparten de la consigna i que van a tots els mítings plogui o nevi, sinó, més aviat, he estat intermitent: ara sí, ara no. Tripartit: ara no. Però ara toca sí.
Hi ha qui sosté que no ha canviat res al si d’ERC i crec que s’equivoca profundament. Des del setembre del 2011 ha arribat una nova cara al capdavant del partit, però no només ha estat això: el canvi de perspectiva ha estat molt important. ERC ha deixat de ser un partit emprenyat, ressentit, que es menystenia a si mateix i que treballava a la contra. S’han acabat les cares de pomes agres a les rodes de premsa i els aires de superioritat moral respecte vés a saber qui. La meva curta experiència vital em demostra que qui es té per ben poca cosa sol actuar sempre des d’un paradigma destructiu i amb unes ínfules desmesurades. Ara, al contrari de tot això, ERC s’ha convertit en una formació que proposa i que no necessita mirar què fan els altres per reafirmar-se. És aquesta mena de gent la que sol aconseguir fites importants mentre els ressentits es llepen les ferides del seu fracàs.
Aquest professor, que és qui ara dóna la cara, em convenç. No és un professor gris, d’aquells que et fan entrar en una lluita constant amb les teves pròpies parpelles. És més aviat com un dels grans professors que han passat per les nostres vides acadèmiques (sí, tots n’hem tingut algun): dels que enganxen, dels que s’expliquen, dels que convencen. És per això que crec que la seva aportació pot ser essencial en el procés que hem d’iniciar, perquè ha de ser un procés engrescador i no pas un camp per als saberuts del fracàs i la rancúnia.
Alhora, el seu coneixement de la història li ha fet intuir en quin moment ens trobem i actuar en conseqüència. Si recorrem a Churchill –recurs fàcil- veurem que és l’hora dels homes útils, i no pas dels homes que volen ser importants. Hi hauria qui se sentiria temptat per la rebequeria en un moment com aquest: “nosaltres ja ho dèiem abans!”. En canvi l’ERC de Junqueras s’ha sabut posar a la disposició de qui tingui més força per obrir camí. Això no significa un xec en blanc, és clar. Al contrari, suposa un estricte control de qui va al capdavant, que tots ja sabem que els éssers perfectes només existeixen en la ficció o en la religió.
I si bé és cert que hi ha algunes de les darreres propostes del partit que no comparteixo en absolut –per exemple en matèria lingüística-, també és veritat que en aquest moment transcendent m’il·lusiona el nou tarannà, gens mesquí ni demagog, d’aquestes sigles històriques. És per això, i no per cap mena d’apriorisme –Déu me’n guardi-, que aquest cop votaré ERC amb convenciment.
