Sempre deu ser època de guardons i reconeixements. Si no fos així, no estaríem avesats setmana sí, setmana també, a la notícia del lliurament d’un o altre premi prou important en qualsevol espai informatiu. No podré, per desconeixença, argumentar sobre les diverses condecoracions que alguns afortunats han rebut per haver excel·lit virtuosament en algun àmbit fins al punt d’ubicar-se en la punta de l’iceberg. Per tant, em centraré modestament en la categoria que per afició he seguit més de prop o, senzillament, en la que abril ens reclama.
L’escena ha estat gairebé sempre la mateixa al llarg dels darrers mesos: el somrient guardonat recull en mà un trofeu simbòlic o material que guarda en el seu si una quantitat d’euros tan sucosa que proporcionaria la felicitat a qualsevol família treballadora durant un temps. Un jurat ha decidit prèviament qui hauria de ser la persona afortunada receptora d’aquest honor i, prèviament a aquesta decisió, algú havia decidit qui composaria el jurat. Si, a sobre, al darrere hi ha una editorial poderosa que mou tots els fils, tot queda lligat i ben lligat. El llorejat, doncs, encantat amb el procés i final resolució, agraeix amb un somriure exterior triomfant –i sincer agraïment interior, no n’hi ha per a menys– al cel i als astres el veredicte dels jutges, que han estat capaços de triar entre un bon grapat d’obres aquella que té millor qualitat literària i tal vegada millor esquer comercial, no ens enganyem. I per tal que no ens oblidem dels guardonats de l’any, els mitjans més potents han recollit la foto de família, llibre en mà, al llindar del sant més literat.
Tot el muntatge podria ser aplaudit i aprovat si no fos perquè sovint–m’atreviria a dir massa sovint– una part dels premiats ja compten amb un reconeixement mediàtic a l’esquena, de vegades fruit de l’ofici d’escriure forjat a base d’anys i lletra i d’altres per obra i gràcia de la popularitat. Els famosos criden la fama, igual que el diner crida el diner. Si una figura mediàtica signa una obra de certa qualitat, aquesta ja porta el segell de garantia de venda quan s’exposa a les llibreries.
I si qui rep el premi és una persona amb carisma que sovint apareix davant nostre, amb qui a sobre simpatitzem i no ens faria res compartir taula i conversa, l’aplaudiment públic és inqüestionable. Però no per això ha de ser just. Alguns guardons literaris –que haurien de ser un ajut econòmic i una oportunitat de donar a conèixer nous talents– poden córrer el perill d’acabar esdevenint títols nobiliaris; només uns quants hi tenen dret, per via de qui han estat anteriorment. El poble plebeu ho tindrà sempre més lluny del seu abast, igual que els empleats de base d’una empresa tindran mes dificultats per accedir a càrrecs de rellevància per molta formació i talent que demostrin.
Que aquesta situació sigui producte d’un engranatge editorial que busca, lògicament al cap i a la fi, un interès comercial, o bé que sigui fruit de la temptació de qui ja gaudeix d’un públic incondicional i vol endinsar-se en noves experiències, no mereix cap censura ni crítica negativa objectiva. Al capdavall, tothom és lliure de presentar-s’hi i la subjectiva objectivitat del veredicte forma part de la jugada. Senzillament, posa en evidència un cop més que qui està més ocult als mitjans, tindrà més dificultats per ser visualitzat.
Tanmateix, la literatura és una mirada intensa que no coneix límits ni fronteres, una selva exuberant que només pot existir si uns ulls la contemplen. I és que l’ofici d’escriure no pot existir sense l’humil ofici del lector voraç i tafaner capaç de descobrir una meravella oculta.
Quan avui ens apropem a les parades de llibres, convertim-nos en pre crítics literaris, no ens aturem només davant de les plomes consagrades per dret o per sort i busquem també aquells altres noms amb demostrat talent que encara no tenen tan reconeixement com les figures del moment, però que s’hauran deixat la pell escrivint un bon llibre i esperen impacients que algú l’agafi i l’obri.
Ajudem-los a fer els difícils primers –i en teoria democràtics– graons que alguns privilegiats s’hauran pogut estalviar. Aquesta podria ser la nostra missió en aquesta diada, si la pluja ens ho permet. I que no siguin quatre gotes el que ens impedeixi submergir-nos –fins i tot seran un bon ajut!– en uns pensaments escrits que potser ens obriran el cel i l’infern, ens faran ennuegar d’emoció o ens posaran davant d’un mirall. Qui sap si així aconseguirem que l’aventura de la lletra pugui ser gairebé igual de venturosa per als qui ja tenen un pedestal que per a aquells que porten temps picant pedra. Fem-ho pels veritables protagonistes, els llibres, que Sant Jordi ens els signarà.
