El telèfon mòbil forma part de la nostra vida quotidiana, fins al punt que ens arribem a estranyar si algú ens diu que no en té. Per a molts de nosaltres parlar pel mòbil és una comoditat més de les moltes que podem gaudir, i ja no li donem importància. En canvi, a determinades zones del planeta, com a l’Àfrica, gràcies al mòbil s’han pogut establir àmplies xarxes de comunicació. Al Congo, per exemple, hi ha 3 milions de mòbils i només 20.000 fixos. A tot Àfrica hi ha 152 milions d’usuaris.A tot el món avui hi ha uns 2.500 milions d’usuaris de telèfons mòbils, dels quals 1.500 es troben en països en vies de desenvolupament. La inversió en mòbils es menys cara i es recupera amb relativa facilitat segons l’ús de les persones amb cobertura d’una antena.
No hi ha un producte a la història de l’electrònica de consum que hagi produït un creixement tan ràpid, i que s’hagi introduït amb tanta facilitat en el mercat. A més les possibilitats de futur sembla que son enormes, des del punt de vista tècnic, tot combinant la telefonia amb fotografies, televisió, missatges multimèdia, internet, etc.. El negoci de la telefonia passa necessariament pel mòbil.
Ens trobem, per tant, davant un gran invent que ens hauria de fer reflexionar sobre el futur que podem construir gràcies al seu desplegament, més enllà de les qüestions tècniques, o estrictament econòmiques o de mercat. El mòbil, com tots els invents humans, pot provocar conseqüències personals i socials, positives i negatives. El cas del mal ús del mòbil n’és un exemple d’aquestes segones: avui sembla que hi ha una addicció al mòbil, i no tenim un protocol de bona educació i respecte, en els espais públics. Per exemple, el tren – com el de la línia per anar de Granollers a Barcelona- sembla una olla de grills, al mes pur estil de “cadascú per on l’enfila”, en ocasions amb autèntiques cridòries, o amb unes sintonies musicals o de vociferacions diverses que no sé si els viatgers hem de suportar, o més ben dit, si entra dins el servei que hem pagat.
Tampoc se’n fa un ús correcte, mesurat, en mols altres espais públics, fins el punt que han de recordar-nos que apaguem el mòbil en cinemes, espectacles o cerimònies religioses. Un cas de dependències de trucades i missatges, és el cas dels joves, carn de canó de despeses familiars innecessàries, gràcies a una publicitat sense control i de gran impacte emocional en els joves i persones no formades.
Hi ha una possible addicció i un mal ús del mòbil, com també passa amb els videojocs, els xats, etc. Com que són fenòmens relativament nous, cal que els anem introduint dins la nostra vida, fins i tot dins la nostra cultura, sense dependències sinó des de la llibertat personal. Ara bé, quan la vida social, a més de la familiar o personal, es veu marcada per la dependència del mòbil i altres aparells, és quan cal actuar i posar-hi normes, pautes de comportament, horaris i límits. Estem davant d’un problema que es de fet només parcialment nou. Es nou pel que fa a les manifestacions o els símptomes. Les causes son les de sempre: el mal ús dels invents produïts per l’home, o dit en termes literaris “de progrés contra l’home”.
Cal, per tant, regular l’ús del mòbil en els espais públics per a que generi benestar individual i social, enlloc del malestar. Cal també educar per saber integrar aquests nous invents en la nostra cultura en termes de normalitat d’ús, és a dir amb llibertat i responsabilitat pròpies de persones madures. En un altre cas, ens trobarem amb “molt soroll per no res”.
