Aprofitant l’avinentesa que aquests dies s’interpreta l’adaptació teatral de ‘Persona’ a la Sala Muntaner, he pensat que no seria mala idea recordar aquesta gran obra d’Ingmar Bergman, considerada el zenit de la seva trajectòria i amb la qual el propi director reconegué haver arribat al límit de les seves possibilitats.
‘Persona’ és l’obra mestra que li hauria agradat fer a Woody Allen, reconegut admirador de Bergman, quan amb la bona però mai excel·lent ‘Interiores’ va intentar imitar sense reeixida. I és que Ingmar Bergman, el director per antonomàsia, és millor admirar-lo que emular-lo.
‘Persona’ és una exhibició de cinema en estat pur: no necessita abusar de la paraula per crear contingut, és minimalista – ho redueix tot a allò essencial – silenciosa i inquietant; es desplaça perfectament per la creu de temps i espai que un bon llargmetratge sempre hauria de formar. Bergman va decidir rodar-la en blanc i negre, i volia anomenar-la ‘Cinematografia’ precisament perquè és un al·legat de reafirmació del setè art. És una pel·lícula por y para el cinema, que resulta complicada per l’espectador que no estigui iniciat en el llenguatge del suec i en els codis d’un cinema personal que tenia la sublimació de l’art com a eix central. La peça comença amb un projector de cinema que s’encén seguit d’una profusió d’imatges alternades i quasi subliminals que ens mostren els temes bergmanians recurrents (el desig sexual, la mort,la Bíblia i Déu). Bergman ja ens avisa que el que veurem és ficció, que el cinema és il·lusió, mentida i tanmateix amb una forta vocació d’aproximar-nos a la veritat.
Sense fer cap spoiler, ‘Persona’ tracta d’un conflicte interior amb la mateixa força i intensitat de com si tractés un conflicte bèl·lic internacional. I sense necessitat de bombes ni de paraules. Des del silenci, des de les llums i les ombres del rodatge en blanc i negre, des de la psicologia de dues dones oposades. Tracta “del sueño imposible de ser y no de parecer”, de l’abisme del que representes pels altres i del que ets per tu mateixa.
Elisabeth és una cèlebre actriu que perd voluntàriament la veu mentre interpreta Electra en el teatre i Alma és la infermera que la cuidarà i intentarà rehabilitar-la en una casa al mar on són enviades. Així comença una estreta relació on el silenci acabarà sent més fort que les paraules, on la fragilitat de la identitat personal i els límits de l’autoconeixement és revelen més que evidents. Bergman ens adverteix de la mentida que representen les paraules, formes estàndards distanciades de tota realitat personal. Elisabeth prefereix no parlar per a no traïcionar-se, per ser mestressa del seu silenci i no esclava de les seves paraules enfront els altres, mentre que Alma parla massa i s’adona de la incongruència entre les seves paraules i pensaments i els seus actes.
A mesura que es desenvolupa la trama, anem coneixent més els dos personatges, i quan arribem a la meitat de la pel·lícula, aquesta es trenca de la mateixa manera que es trenca la identitat d’Alma. I ens trobem privats de qualsevol seguretat interpersonal, la màscara social ha caigut i no som capaços d’interpretar cap rol en aquest teatre que és la vida social. Ara toca enfrontar-nos a la última veritat, personal i que sempre és asocial. A les ombres que apareixen quan ja es detectat totes les contradiccions interiors i imposicions exteriors. Bergman ens situa en un món sense convencions ni aparences, per això no apareixen en tota l’obra elements sobrants ni superflus. I finalment, ens torna a dir que això que hem vist només era una peça de ficció i que ens toca altra vegada enfrontar-nos al món real. Un món real que després de la lliçó de Bergman el veiem més fals i fictici que mai, com un reflex de quelcom que sí que és real, com la pel·lícula que acabem de visionar.
