En el camí cap a una major justícia distributiva, en el marc de l’establiment de més llaços comunitaris, no podem perdre de vista la importància del control fiscal. Cal que recordem que un bon servei d’inspecció i de control dels tributs ha estat al llarg de la història molt útil per tal de descobrir delinqüents tant destacats com Al Capone o Fèlix Millet. En ocasions, ha estat més determinant que no pas la policia o els jutges per a descobrir malfactors.
En aquest punt hem d’esmentar l’alt índex de frau fiscal que hi ha a l’Estat espanyol, una autèntica indecència: entre un 23-25% del PIB està fora de control, mentre que la mitjana europea és d’un 13%. D’altra banda, augmenta progressivament la pressió fiscal amb la intenció d’assimilar-se a la Unió Europea, però no es té en compte que ni els sous són iguals, ni el ritme d’increment d’aquesta pressió.
També ens trobem amb la regularització el diner “negre” aprovada darrerament pel govern del PP, així com altres elements com el blanqueig de diner provinent de la bombolla immobiliària que ens ha esclatat a tots i ha beneficiat a uns quants. Per no dir l’existència d’un segment de productes de luxe, que celebren les seves fires i exposicions, sense el més mínim rubor. Paral·lelament, els paradisos fiscals segueixen existint per a les grans fortunes,amb total normalitat.
Amb això ens arriba la crisi del “deute sobirà” en el marc dels estats de la zona euro, el descobriment del gran poder dels mercats i dels mercaders –fins i tot per damunt dels estaments públics que no s’atreveixen a regular res-les conseqüències de l’absència d’una política econòmica comuna a la zona euro, i altres aspectes que em fan preguntar: quin és el paper de l’estat, avui? Un estat subordinat als mercats, un estat que necessita aquests mercats per a sufragar deutes i per tant una situació que posa en dubte el principi del poder hegemònic dels poders públics. Si l’estat és un entramat institucional que exerceix un poder hegemònic, és a dir, sobirà, la situació actual ens permet afirmar que aquestes categories s’han relativitzat molt, per no dir, que han desaparegut. I això ens mena a un nou paradigma per a reflexionar sobre la política, la democràcia, i l’estat de dret.
D’altra banda, sorgeix la pregunta: qui controla al fisc? Es clar que el poder judicial mitjançant les regles de dret, tot i que no sempre és del tot possible, davant la voracitat fiscal, de les normes i de llur aplicació. I la discrecionalitat administrativa apareix aquí com en altres àmbits de la vida: son tractats els clubs de futbol amb igualtat de condicions que d’altres societats o empreses?
Avui podem afirmar que el control del compliment de les normes fiscals genera por (la por a l’imperium que caracteritza el poder polític, a l’estil del Leviatán de Hobbes). Més por que seguretat jurídica. D’altra banda, la funció redistributiva dels impostos es pot veure malmesa en el context de les “retallades” pressupostàries, atès que no hi ha diners per arribar a una prestació en les mateixes condicions que abans en aspectes com la sanitat o l’educació, camp abonat per a les queixes demagògiques d’alguns. Aleshores ens plantegem què cal fer quan no arriben els impostos per a satisfer els serveis que s’han de prestar, amb la corresponent resposta: o reduïm serveis o augmentem els tributs directes o indirectes, i les taxes per a cobrir els esmentats serveis.
Una altra pregunta que em faig és: què es pot fer quan s’han inflat amb duplicitats, ineficiències, i amb un dèficit insostenible els pressupostos públics? Algú hauria de ser responsable de la pèssima gestió dels afers col·lectius. Ningú es vol fer responsable de les condicions que han portat a la situació actual, i fins i tot alguns tenen la poca vergonya de manifestar-se contra algunes retallades en sectors que ells havien gestionat fins fa pocs mesos. Inaudit!
Finalment, també voldria posar l’accent sobre l’anomenat “oasi català”: el fet diferencial català, derivat de la condició de nació sense estat propi, no ens pot fer ignorar aspectes tan vergonyosos com el cas Millet, els casos de corrupció urbanística destapats els darrers anys, l’existència d’una societat civil subvencionada o l’elevada “desafecció” entre la ciutadania i els dirigents polítics.
