És a mitjans dels segle XX -amb Emmanuel Mounier, Jacques Maritain, Gabriel Marcel, Romano Guardini, etc.- que el personalisme pren força en el món de la filosofia i de la política. I es pot afirmar que moviments demòcrates cristians han intentat després fonamentar la seva actuació en aquest corrent i encarnar-lo en la praxis política. Alguns ho aconseguiren bastant bé; altres es quedaren una mica curts. Alguns recuperaren els valors personalistes morals que molta gent desitjava, i altres, en canvi, es mantingueren en un cert liberalisme, esclaus d’una política asocial generalitzada i de les exigències dels valors econòmics del mercat, de la política de la oferta i la demanda, etc…
Està clar que la dimensió comunitària -de plena comunió humana i transcendent- de la persona ja es trobava ja present en les Escriptures, en l’Evangeli, en els sants Pares, en la filosofia cristiana de totes les èpoques; en molts pensadors com Pascal i Kierkegaard; i en tants altres que no citem per manca d’espai. Per exemple, Pascal afirmà que “l’home no es realitza plenament a si mateix si no és transcendint-se ell mateix”. La transcendència la troba en la constant afirmació com a persona, potenciant així la seva inequívoca identitat i pròpia llibertat, ensems que s’enriqueix obrint-se a Déu i al proïsme, amb una cada dia més perfecta comunicabilitat, sense sofrir cap pèrdua en si mateix.
S’ha dit que el personalisme era la resposta adequada al capitalisme liberal i al marxisme, i també a qualsevol dels moviments ideològics totalitaris que esclavitzaven l’home d’aquells temps i que el feien un mer instrument al servei del benestar col·lectiu i material. S’oposava, doncs, als corrents que consideraven l’home per sota de les “entitats” anomenades “superiors” (com l’Estat, la Nació, la Pàtria, els partits, els sindicats, etc.). Aquells corrents privilegiaven el paper de les institucions per damunt de les persones: aquestes existirien per a l’Estat i no pas a l’inrevés; com també l’home estaria al servei de la vida social econòmica col·lectiva com una simple eina. Segons el personalisme, en canvi, és l’Estat i les seves institucions les qui estan destinats a servir l’home. L’home no ha de ser esclau de la economia i de la societat, tot i que l’home, naturalment, és sempre un servidor i viu per als altres; és un ésser social i solidari per naturalesa. El personalisme volgué, doncs, ser una resposta cristiana cabal davant de la despersonalització de l’ésser humà i d’aquells “col·lectivismes” esmentats, valorant-lo com un ésser irrepetible en tota la seva plenitud conforme la seva més íntima naturalesa, amb el clar reconeixement de la seva vida espiritual i corporal
Quan tot això s’ha volgut viure bé, aleshores tot un seguit d’esferes essencials s’han vist afectades i potenciades: com són l’amor, l’afecte, el respecte per als altres, la llibertat i la responsabilitat, la veritat, la bellesa, l’honradesa, el matrimoni, la vida, el treball professional, la ciència, la religió, la cultura, la formació de la consciència, la lleialtat…etc. Tot en relació amb una nova ètica social i una renovada antropologia política. L’humanisme personalista ha volgut donar a conèixer la veritable essència de l’ésser humà, endinsant-se en l’estudi de la seva conducta racional en tot allò que l’acompanya: cultura, expressions artístiques, formació…, és a dir en les diferents i dinàmiques possibilitats del desenvolupament de la creativitat humana. Per al personalisme, com hem vist, l’home no és un mer individu que va “pastant” o “passejant” per la vida; és molt més: perquè els “llocs personalistes” més essencials o “òntics” són el “jo” obert al “tu” i al “vosaltres”, la raó cercant la veritat, la voluntat exercint-se lliurement en el context del bé, el predomini del caràcter espiritual en l’obrar, la cura de la pròpia i aliena dignitat, l’entrega i donació al proïsme, etc…
Per a Maritain, per exemple, la idea plena i perfecta de l’home, la visió perfecte de l’ésser humà, només es pot assolir des de la transcendència i des de un humanisme integral, des de una visió existencial on Déu no hi por mancar mai. Totes les activitats humanes s’han de centrar en Aquell que ens dóna l’existència, la manté i la completa mentre ens encaminem cap a la plenitud de la llibertat, de l’amor i de la veritat. Així és com l’home pot governar-se i governar; així és com pot albirar el bé comú i assolir-lo juntament amb la maduresa social, professional i familiar des del sentit comunitari i personal més elevat; així és com pot comunicar-se als altres amb generositat, lleialtat, noblesa, veracitat, afecte…, tant amb el cos com amb l’esperit, sense aïllar-se mai en un egoisme infructífer. Com afirmava Emmanuel Mounier, tota “existència encarnada” és nodreix gràcies a l’esperit que viu dins nostre per tal de viure per a tothom, sigui de la raça, condició i religió que sigui; ens ajuda a saber com i què hem de fer per acollir tots els homes com a germans, com compartir els seus problemes, penes, angunies, progressos i alegries, com poder-nos comprometre cada dia més i millor per al bé de tots i transformar les estructures socials.
El personalisme, com a doctrina filosòfica, ha influït molt en la doctrina social de l’Església pel que fa a temes polítics, relacions socials, laborals, matrimonials i familiars, en l’educació i ensenyament, etc. Aquesta doctrina social específica no és una tercera via que competeix dintre d’un món on la democràcia té unes regles de joc que passa pels partits, sindicats, associacions…
Això sí, pensem que qualsevol partit demòcrata que vulgui anomenar-se d’inspiració cristiana s’hauria d’emmirallar en aquesta doctrina, és a dir en la visió que el personalisme té de l’home.
