Fa un cert temps vaig sentir com una persona gran i de respecte deia davant d’un auditori no gaire nombrós: “Vivim en una època de perversió de conceptes. Molta gent ha perdut el sentit de la veritat i de la mentida. Es fa veure negre el blanc i blanc el negre, i no hi ha cap seguretat que les paraules siguin usades i enteses en el seu valor exacte. Es juga amb inconsciència amb els conceptes bàsics sobre els quals recolza la convivència humana. I una tal perversió de principis sempre té conseqüències gravíssimes de tot ordre…”
Moltes vegades he hagut de pensar després en aquelles paraules. Perquè, evidentment, va assenyalar un dels problemes més greus que tenim plantejats. Ja sabem que no és una situació humanament nova. Però hi ha moments, circumstàncies i llocs en els quals s’aguditza. I hi ha generacions que se’n veuen més profundament afectades. Com és el cas de les actuals.
Perversió de conceptes… Certament, és un dels punts claus d’això que el nostre Maspons i Anglasell n’ha dit “la crisi de l’Edat Moderna”. És el mur que obstaculitza el progrés de les idees sanes, La idea d’una comunitat sense un llenguatge que li sigui propi resulta absurda, perquè sense comprensió i intercanvi d’idees no hi ha comunitat possible. Ara bé, si aquest llenguatge esdevé equívoc, si es fa estèril com a lligam, si les seves paraules es buiden d’un significat segur, si quan tres diuen blanc, un es refereix al negre, l’altre al gris, i el de més enllà al groc, el grup humà que pateix aquest fenòmen corre el perill de desintegració.
I avui aquest perill és candent. Remarquem que no parlem pas de comportaments individuals, sinó de manifestacions col·lectives – quasi diria de climes. En una agrupació humana és inevitable que hi hagi lladres i gent honrada, intel·ligents i estúpids, gent brillant i gent medíocre, gent serena i gent arrauxada. Però el to col·lectiu depèn de qui té més força mental o coactiva per a imposar-se.
Mirem l’espectacle d’aquest mig segle. Els europeus ens hem dessagnat en dues grans guerres civils i altres de menors, on tots els bàndols deien que defensaven el progrés i la civilització. Avui que podem dir – i ho diem – que qui va perdre totes dues guerres va ser Europa i no tal determinat país, encara dins i fora d’ella se segueix insistint en el tràgic joc de disbarats. En nom de la llibertat dels pobles hom els encadena; en nom del progrés social es robotitza el treballador; en nom de cultures “superiors” s’arriba al “progrom” i al genocidi. A tal lloc, al crit de “Visca el progrés”, una minoria s’imposa per la força al país i, invocant els drets dels obrers, els tiranitza. A tal altre lloc, una altra minoria, de signe potser contrari, fa el mateix, al so del mateix crit, invocant els drets de la pàtria sacrosanta en la qual possiblement no creuen. I així podríem multiplicar els anatemes, si no confiéssim en la capacitat del lector per a ampliar-ne la llista.
És clar que no tot l’horitzó és absolutament negre; afortunadament hi ha prou clarianes com per a permetre confiar en l’evitació d’una catástrofe irreparable. Hi ha qui creu que la condició innata de l’Home és el Bé, i que en la vida degenera cap al Mal. Hi ha qui creu que l’Home té tendència cap al Mal i que li cal un esforç per a orientar-se cap al Bé. Però una tercera posició pot consistir a creure que les dues anteriors pequen potser de supèrbia i que en realitat la condició original de l’Home és la ignorància, de la qual es redimeix més o menys al llarg de la seva vida individual i de la història col·lectiva.
És l’existència de grans masses humanes per sota un nivell mínim de discerniment clar, en un estat que podríem qualificar d’analfabetisme humanístic, la que afavoreix la proliferació de les bactèries dissolvents basades en reaccions primàries i irresponsables, aprofitades per elements heterogenis, rara vegada ben intencionats.
I el perill que això comporta s’ha fet més angoixós en aquest moment en què els mitjans de destrucció en un moment d’al·lucinació col·lectiva poden fer impossible una rectificació de camins. Cal lluitar contra això. Totes les civilitzacions, i la nostra especialment, es veuen amenaçades per aquest corc. Cal que qualsevol persona amb un mínim de dignitat col·labori a la profilaxi necessària, defugint extremismes, aclarint conceptes, cicatritzant susceptibilitats malaltisses i obrint, en definitiva, pas al seny.
Però cal també que els elements responsables de la vida col·lectiva mundial treballin, no tant en el sentit messiànic-providencialista de creure que allò que interessa és que el máxim de gent abdiqui la seva capacitat de pensar per compte propi en benefici d’un grup que pensi per tots, sinó al revés, en el sentit d’induir la majoria a no refiar-se de tòpics i de demagògies espirituals i morals, a pensar pel seu compte, a responsabilitzar-se dels seus pensaments i dels seus actes, a no admetre la paràlisi mental.
D’aquesta manera, arreu del món, la brillantor de fórmules buides, la insanitat d’intencions pretesament santes i fins i tot els errors lògics en qualsevol sistema col·lectiu, toparien amb una resistència cada vegada més gran. I l’esperança del nostre món s’enfortiria.
A la cultura cristiana es diu: “Pau als homes de bona voluntat”. Però pau no és pas abdicació ni conformisme: la pau individual i col·lectiva, com tota cosa de valua, exigeix un esforç per guanyar-la i per merèixer-la.
