No m’agrada la multitd ni l’aglomeració, no m’hi sento còmode, però la veritat és que ara mateix sóc a Barcelona preparat per participar en aquesta V (tram 43, vermell) que tantes coses ens hauria de permetre finalment assolir. Tant de bo. El desig, la voluntat, la feina feta (i la que quedarà per fer), fa ja massa temps que hi som posats i cal encara empènyer. Mentre no arriba l’hora (17:14), però, recordo el petit periple italià del mes passat i les coses que al final dels dies m’anaren passant pel cap i que vaig anar anotant les escasses estones que disposava de wifi. Aquestes, per exemple:
18/8-Semblava ben bé que s’havia acabat, però ja ho veus. De sobte, viatge. Guia i responsable d’un petit grup, 14 persones. Tornar a Arles i a la Provença després de tant de temps. Un poc de marató, sí. I amb autocar, que ara prefereixo ja a l’avió. Veig d’entrada que es tracta d’un grup que sembla interessat. Bones persones, també. L’explicació del Canigó i del poema èpic de mossèn Verdaguer, en primer lloc i just passada la fronetra actual. “Doncs que us heu fet, superbes abadies…”. El Boló i Perpinyà encabat. I Thuir i aquest curiós i original aperitiu que es diu Byrrh. Autopista. Narbona i els càtars i el catarisme. Béziers, Montpeller i Jaume I, Nîmes i el nostre camí d’Itàlia. I el dinar d’Arles. Van Gogh, les Arenes, el Roina i aquest cert gitanisme de la ciutat. I Aix-en-Provence. I així avancem. Camí del nord d’Itàlia i el Piemont. A la vora de Montferrato (record del nostre Curial anònim) i Torino, finalment. Aquesta petita marató. Certa fatiga en arribar. Però aquest món i aquest paisatge i aquesta llengua que és l’arrel d’on realment venim i del que som, diguin el que diguin tots aquests de la legalitat que no és pas la nostra. Content.
19/8-Potser em repeteixo, però tant se val. M’agraden molt aquestes paraules de Chirbes, Rafael Chirbes. L’home sempre s’ha sentit fascinat per mirar enfora, per veure com transcorren vides alienes i mons diferents del nostre.
El desig de viatjar amaga una certa malenconia a causa de tantes vides no viscudes. Quan d’adolescent viatjava o de nen somiava a viatjar, cercava sempre trobar llocs on viure una vida diferent de la meva.
Demanar-se com viuen els altres significa al mateix temps demanar-se per un mateix. Jo no entenc el viatge com una aventura. He mirat sempre d’acostar-me a llocs que tinguin alguna cosa de mi, o així m’ho sembli, tot i que sigui senzillament perquè allí va néixer, o va viure, un escriptor que admiro. Tot aquest dematí, per exemple, a Torino, on Nietzsche visqué els seus darrers anys de lucidesa i pronuncià allò de “Torino és el primer lloc on sóc possible”. I després, només després, la resta. Piazza San Carlo i Via Roma. I fins i tot Superga i la seva basílica. I el record de sant Joan Bosco.
20/8-Mai no és bona època, aquesta del ferragosto, per parlar de Venècia. De fet, no se n’hauria de parlar. Massa inconvenients, massa multitud que ho fa tot difícil i complicat. I poc amable. Disposo de wifi molt poques estones al dia (les poques que puc ser a la cambra de cada hotel) i tot he de fer-ho més o menys de pressa. I sense pensar gaire. El cas és que encara bo que se’ns ha ocorregut de visitar l’illa San Giorgio Maggiore i el Ghetto, fora dels circuits més convencionals. Des del campanar de l’església de San Giorgio, per cert obra de Palladio, hi ha la vista més encantadora de Venècia. I sense fer cap cua. Pel que fa al Ghetto, bé, encara no hi havia estat mai. És en un racó de Cannaregio, prop de la sorollosa Strada Nuova. Bellesa, bellesa fins i tot esgarrifosa. Es tracta del primer ghetto de la història d’Occident. I he après que en dialecte venecià el mot “geto” (djeto) es referia a la fundició que hi havia en aquest lloc. Els jueus d’origen germànic pronunciaven la síl·laba “ge” de tal manera que sonava “gue”. I és així que es formà la paraula “ghetto”, d’esgarrifosos records. Ara aquí hi ha el Museu Hebraic i les sinagogues.
I és d’aquesta manera que transcorre aquest dematí. Força lluny del brogit mundà. Sempre és millor esperar el novembre per venir a Venècia com deia, i feia, Salter. James Salter.
21/8-Mirar des d’un lloc, des del lloc on ets. Mirar, a més, sentint-hi. Bolonya. Més aviat allunyada dels circuits del turisme massiu potser per sort, vés a saber. Hi ha plaça Maggiore i la del Neptuno. Hi ha no sé quantes llibreries -que no els cal substituir per hamburgueseries- per triar i remenar i també uns 37 quilòmetres de porxos que fan molt bonic i són molt útils al llarg de tot l’any, tant quan plou, sobretot a l’hivern, com quan el sol i la calor de l’estiu resulten massa excessius. Faig una excepció amb Bolonya aquest cop, Bolonya la docta. Aprenc, per exemple, que Michelangelo hi aixecà la que diu que fou la seva millor escultura en bronze. Una escultura que celebrava el triomf de Juli II, aquell Papa culte i cruel que esborrà i enfosquí la memòria dels seus odiats Borgia. Sembla que la cosa succeí quan Michelangelo havia fugit de Roma perquè es creia incapaç d’acabar la Capella Sixtina i es refugià aleshores precisament a Bolonya i on també precisament retrobà aquell furiós Juli II del qual havia fugit i que acabava d’entrar victoriós a la ciutat. “Et tocava a tu busacar-me, i has esperat que Nós vinguéssim a tu”, li va dir el Pontífex. I fou llavors, sembla, que li encarregà aquesta vanitosa escultura: ni més ni menys que la representació del seu propi triomf esculpit en bronze, un conjunt que diu que fou esplèndid i que tingué una vida efímera perquè es veu que fou destruït en una de les moltes guerres que la ciutat patí i suportà. La multitud arrossegà per terra la imatge de l’orgullós Della Rovere i el duc de Ferrara va fer fondre el monument per fer-hi fer una bombarda que irònicament anomenà “La Juliana”. Clar que el broze que Juli Della Rovere havia lliurat a Michelangelo perquè fes la seva obra no era sinó el que havia obtingut després de fondre les campanes del palau dels bolonyesos Bentivoglio. Una cosa anà per altra. I això ho he tret d’un llibre de Gida Rossi que es diu “Bolonya nella storia, nell’arte e nel costume” i que aquesta tarda he pogut fullejar tranquil·lament. Mirant des d’un lloc.
22/8-Quatre o cinc dies desconnectat de tot, i sense estar al corrent de res, que m’han permès tornar a admirar Florència. Bé, admirar és un dir, tot massa atapeït de turistes badocs. Però sí, la Signoria, el Duomo, campanar i baptisteri (en obres perquè el novembre, em sembla, han de rebre la visita del Sant Pare), Orsanmichele, la Santa Croce, el Ponte Vecchio totalment obviable i que no em fa sentir res. Tot això i encara més i sense temps per a Fiesole. Tot ple com un ou, excepte l’escena que contemplo al xiringuito que hi ha muntat arran de l’Arno al costat de la parada dels autocars. Un petit grup d’ancians, de no sé ben bé quina procedència, però que entre ells parlen en anglès. Són 8 i formen una colla estranya però entretinguda. No es pot dir que siguin exactament turistes. 4 dones i 4 homes, no pas aparellats, això és segur. Dels 8 que són, només n’hi ha 3 que parlen, conversen. 4 romanen en silenci, indiferents a tot. I n’hi ha un, un d’únic, que dorm. Dorm de veritat. Assegut i amb el cap baix, molt més que indiferent. M’hi fixo i trobo ben peculiar l’uniforme italià que llueix, la gorra que no s’hi adiu i la bossa Louis Vuitton que li penja en bandolera. Tant se li’n dóna, el que fan i diuen els altres. Ell té son i dorm. 2 dels homes, de sobte, canten amb una alegria gens fingida mentre una de les dones, clarament una antiga bellesa, riu tota presumida, ella, i els ulls li brillen. Quina escena inesperada. I la complicitat que noto amb la mestressa del xiringuito de fusta, de faccions clarament agitanades. Ara s’aixequen i se’n van, no sé on. Se’n van i prou. No pugen en cap dels autocars. ¿Qui deuen ser i quina, la seva història? ¿Qué deuen fer? ¿Què deuen esperar, encara, tan distingits malgrat el seu aspecte ja del tot provecte?
Quan són fora, em fixo en una mena de pista de bàsquet que hi ha a tocar d’on sóc assegut. Un vailet (11 o 12 anys) juga tot sol. No falla ni un sol tir en no sé quanta estona i des de totes les posicions. Futur crack encara anònim, penso. Ben estrany i atractiu, tot plegat, aquesta tarda al marge de qualsevol circuit del turisme de la ciutat. I al final, just abans d’anar-me’n cap a l’hotel, un ocell defeca i em taca la genollera del camal dret dels pantalons. Encara bo, penso.
23/8-Espectacle de grolleria turística a l’hotel de Florència. Quin fàstic de xinesos i romanesos. Quina xusma, sisplau. Abraonats, i abraonades, damunt les plates de menjar. Crits, esgarips, empentes entre ells. Tot el que et puguis imaginar. Mostrari cada cop més freqüent de fins a quin punt pot arribar la baixesa humana, i la degradació. I diu que són turistes, compte.
Després, San Gimignano, que no coneixia. Les pedres, el vi, el paisatge. La Toscana. La Cisterna i la Collegiata amb els frescos de Ghirlandaio i el Palazzo del Popolo. Tot fortificat. Ah!, i les torres, és clar, les torres que impressionen. San Gimignano delle Alte Torre. N’hi ha tretze, set de les quals a l’entorn de la plaça major. Sort que en arribar-hi encara és d’hora i el poble tot just es desvetlla. A l’hora de la partida, però, ja no s’hi cap. Munions i munions. Feina per als guies, això sí. No se l’acaben.
Pisa, a continuació. “Eppur si muove“. S’ha de parlar de Galileu a Pisa. I pensar-hi. Em poden fer dir el que vulguin, em poden castigar si volen, poden fer amb mi el que els plagui. Però la que es mou és la terra. I tant que el castigaren. I més i tot. A l’hora de dinar, retrobo al restaurant -al costat mateix del Duomo i de la torre que de fet és el campanar- la mestressa, Antonella. Quants anys, quant de temps. Gran tracte, gran conversa, gran cordialitat. Plaer i molts, molts records.
Encabat, retorn a la carretera, és clar. No hem arribat enlloc encara. I molt bona Diada a tothom.
