[Blood Meridian (Meridià de sang) – Cormac McCarthy]
Hi ha un nen que fuig de casa. El pare mai pronuncia el seu nom, el nen no sap quin és. La seva mare és morta. Aquest nen de catorze anys marxa de casa i camina i passen quinze mesos i sobreviu i s’uneix a un grup de mercenaris que massacren indígenes a la frontera entre Estats Units i Mèxic. La banda comença arrencant cabelleres d’indis a canvi de recompenses però acaba saquejant poblats i assassinant qualsevol persona que els passi per davant en una espiral de violència que no s’acaba mai. Aquest és tot l’argument de “Blood Meridian”, una novel·la que és pesada i densa i avorrida i una de les obres més importants de la història de la narrativa americana. Ho és perquè McCarthy decideix invocar tota la tradició literària, des de la Bíblia fins a Melville passant per John Milton i Wordsworth, i encara hi afegeix alguna cosa amb la seva obra. “Blood Meridian” – s’ha d’avisar – és molt difícil d’aguantar si no s’està interessat en la manera com McCarthy explica el relat o en provar de veure el gest que el porta gairebé a reescriure la Bíblia.
Amb una prosa que recorda els textos sagrats, la novel·la acompanya el camí sanguinari que recorre el grup de mercenaris que es dirigeixen cap a enlloc. Un dels protagonistes és aquest noi fugitiu. El seu antagonista és un altre membre de la banda, el jutge Holden, que se’ns presenta com una mena de profeta de l’infern, un boig violent i cruel, l’encarnació del mal. Però com passa sovint amb els herois malvats, aquest jutge és atractiu en la seva monstruositat. McCarthy li concedeix un llenguatge que atrapa i fascina, i els millors diàlegs i soliloquis els reserva per a ell. Tot el brutal grup d’insurrectes està marcat per aquestes dues figures: el noi i el jutge. Com a lectors (també com a humans), ens veiem obligats a intentar trobar algun tipus de sentit en la violència cega i la crueltat que guia la novel·la: volem poder diferenciar el bé del mal, encara que el relat només ens parli de violacions, assassinats i saquejos.
No ens fan falta gaire pàgines acompanyats del jutge Holden per detectar que el mal absolut és representat per la seva figura. I immediatament busquem el seu contrari: allà on hi ha un mal absolut hi ha d’haver un bé absolut, i el personatge que l’ha de representar no pot ser cap altre que el noi. Necessitem en la nostra lectura que aquest noi sigui un heroi bo, que faci de contrapès a l’heroi malvat que és el jutge. El volem heroi encara que aquest noi destrossi sense contemplacions els cranis dels indis fronterers. I mentre llegim podem arribar a fer-lo bo per pietat, i perquè McCarthy ens ho fa creure: el noi és un assassí però sabem que també és un nen desemparat, i a més al final de la novel·la aquest noi canvia de nom. Ja no és ‘the kid’ sinó ‘the man’. Per tant McCarthy ens diu que al llarg de la novel·la aquest nen ha crescut i s’ha fet gran. I la tradició occidental implica la mania de creure que els homes es fan grans i canvien, que un ‘man’ ha de ser més savi i més sensat que un ‘kid’.
Però quan avancem en la lectura fracassem en l’intent de fer-lo bo. McCarthy ens frustra l’esperança que ens donava. L’empatia és impossible. Aquest noi, que de vegades mostra pietat amb els seus companys assassins, no té contemplacions quan massacra innocents i, com tots els membres de la banda, està marcat per una violència irrevocable. I McCarthy ens diu, amb aquesta actitud plena d’esperança i d’alegria cap a la humanitat, que tot i que el noi hagi crescut i sigui un home, fer-se gran no vol dir fer-se bo. Com a lectors fracassem en el nostre intent d’assenyalar bons i dolents, de separar el bé del mal. McCarthy ens permet només una cosa: percebre el mal. Quan ens confrontem a escenes de violència les patim i sentim el dol que provoca veure que l’home és un assassí d’altres homes. Però tot i així no hi deixa funcionar la maquinària moral: McCarthy vol demostrar amb aquesta novel·la la futilitat d’un discurs moral.
Però, paradoxalment, aquesta novel·la amoral sona com la Bíblia. ¿Per què McCarthy escriu un llibre que sona com la Bíblia però no hi deixa funcionar una maquinària moral? Perquè vol provar que és possible crear aquest tipus de llenguatge, aquest to i aquest ritme, en un discurs que soni com la Bíblia però no en tingui el contingut. Per això McCarthy col·loca, en un moment de la novel·la, una Bíblia en mans del nostre ‘man’, quan resulta que aquest ‘man’ és analfabet. La Bíblia aquí és important com a artefacte, és la prova de l’autor per mostrar que aquest tipus de narrativa pot existir i que ell l’ha pogut fer, i per això posa una Bíblia en mans d’un nen que no sap llegir. I per això, amb aquest gest, McCarthy ha estat capaç d’invocar tota la seva tradició per situar-s’hi i dir-nos: Mireu què faig. I veiem que no és banal que McCarthy digui: “El fet terrible és que els llibres estan estan fets de llibres. La novel·la depèn per la seva vida de les novel·les que ja han estat escrites”.
Aquestes línies s’han escrit d’aquesta manera i no de cap altra gràcies a la generositat de la universitat de Yale i la lectura de la professora Hungerford, que fa unes classes magistrals sobre aquesta novel·la.
