A través de la combinació dels estudis de la neuroquímica, de la neurobiologia i del comportament humà, avui sabem bastant bé, no del tot, algunes coses que ens mouen a actuar en la vida quotidiana.
Habitualment solem parlar de premi, negació del premi i càstig com allò que ens mou a actuar. Veiem que el ratolí fa un determinat esforç per menjar, és el premi. Si l’esforç és massa gran, ja no el farà.
De totes maneres, la cosa és una mica més complicada. Imaginem que un de nosaltres pot obtenir una cosa que li agrada molt i que es troba sobre un petit puig. Arribar-hi i aconseguir-la li costa un esforç físic. Imaginem ara que el valor de la cosa és gran i vol fer l’esforç. Resulta, però, que hi ha altres persones interessades i que la cosa se l’emportarà el primer a arribar-hi. Apareix un nou concepte, l’efectivitat. El subjecte avaluarà les possibilitats que té de ser el primer. A banda de la recompensa i l’esforç, hem de comptar amb l’eficàcia. Passarà una cosa semblant amb una dieta per aprimar-se. L’esforç de no menjar, la recompensa d’aprimar-se i el factor extern, les moltes temptacions. És molt més fàcil seguir la dieta d’aprimar-se, sol al mig del bosc, que treballant en una pastisseria o en una botiga d’entrepans de pernil. L’efectivitat serà més gran en el primer cas.
Anem ara a una classe d’una escola qualsevol. Un alumne ha d’estudiar per treure una bona nota en una assignatura. Sap que si estudia molt la pot treure. L’esforç és el temps i intensitat d’estudi. La recompensa serà la nota. Resulta, però, que ell creu que el professor li té mania i que encara que faci un gran esforç, no aconseguirà la nota. Un factor extern, l’eficàcia, el frenarà. Afegim una altra cosa, que pensi que treure una bona nota en els estudis, que estudiar, no serveix per a res.
El cervell dirigeix el que fem a partir d’aquests paràmetres. El que motiva els nens i joves a esforçar-se en l’estudi és el mateix. Hi ha sempre recompenses bioquímiques que caldria tenir molt presents en els models pedagògics. Caldria també avaluar bé totes aquelles coses que maten la motivació.
Abans de seguir voldria afegir una nota. Em van ensenyar fa temps una cosa que no segueixen la majoria dels polítics i, pel que es veu, ni dissenyadors de plans d’educació: quan una cosa funciona, millor no tocar-la.
Els científics de laboratori formulem hipòtesis, fem experiments, aquests experiments poden confirmar o refutar la hipòtesi que volíem comprovar. La ciència avança d’aquesta manera, prova i error. En l’àmbit de la salut, fins a provar una hipòtesi en humans, cal assegurar-se molt. No ens podem permetre l’error. Es treballa amb xarxa de seguretat i sempre disposats a retrocedir.
En el món de l’educació no es fa. Algú té una idea brillant, una teoria, i, si té l’oportunitat, el poder, l’aplica o convenç a qui la pot aplicar de fer-ho. Així hi ha models i lleis cada quatre dies. Canvis successius basats en “innovacions i genialitats”. L’educació és com la salut, encara que els mestres no estan tan ben considerats com els metges. No es poden anar fent experiments amb els nens per veure què passa.
He escoltat algunes teories que em deixen esfereït. Imaginem que anem d’excursió amb una classe de nens. Un dels nens queda endarrerit. És habitual que s’aturi una mica la marxa i es “recuperi” qui s’ha quedat enrere. No passa absolutament res. Es pot aprofitar el fet per parlar de solidaritat, etc. No deixa de ser una oportunitat. Ara anem a classe de càlcul (si és que existeix). Un nen no avança. Tota la classe ha d’esperar que el nen ho entengui. Si no hi ha manera de fer-ho, ens aturem indefinidament? Probablement direm que no, buscarem una solució. El problema el tenim quan hi ha moltes aturades, a més, moltes per manca d’incentiu que no per manca de capacitat.
Algú va decidir que no era bona la competència. La contraposaven a la col·laboració. Potser tenia raó, jo no ho sé. No ho veig clar que siguin conceptes que calgui contraposar. En un partit de bàsquet, de nens i nenes, hi ha col·laboració entre els membres d’un equip i competència amb els del contrari. Van suprimir les qualificacions. El que sí que sé, és que la nota de l’examen és una recompensa. Sense la recompensa es perd incentiu. El cervell és així i cap llei o genialitat el canviarà.
Algú altre, que no sabia bioquímica, va dir “no” a la memòria. Memoritzar és una paraula malèfica. Mai més no s’ensenyarà la llista dels reis visigots. Segurament qui ho va dir ignorava que l’aprenentatge es basa en la repetició i tampoc sabia que la ciència i la innovació avancen quan combinen conceptes consolidats a la memòria. La memòria és una part més dels processos mentals que cal entrenar i potenciar. Aprendre algunes coses de memòria per potenciar-la no és contrari a raonar per resoldre problemes. Sense una bona memòria que recordi conceptes, no es resol res.
Per aprendre a multiplicar, hi ha un procés de raonament i un de memòria. Per contestar que és 3×4, feu la deducció o en dieu dotze perquè ho teniu consolidat? Evidentment, primer, s’explica el concepte de multiplicar, a partir de les sumes repetides, però tenir després incorporats els càlculs a la memòria és imprescindible. Saber fer de cap càlculs més complexos és una altra cosa, exercitar el càlcul.
Algú pot tenir comprensió lectora sense llegir? No acabo de veure clar que calgui tenir els infants molt de temps ajuntant els llavis per fer “mmmm”. Ens trobem que un alumne, especialitzat en TikTok i que no ha llegit mai més d’una pàgina durant l’ESO, arriba a batxillerat i ha de llegir Tirant lo Blanc. Li agafa una depressió. La recompensa ha de ser enorme per vèncer el rebuig. Potser hauríem guanyat si l’haguessin entrenat llegint alguns contes de Josep Vallverdú, de complexitat creixent, i el Massagran de Folch i Torres, per podar alguns exemples. Com va la venda de còmics infantils? Eren molt útils.
Els cervells de fa cent anys són com els d’ara. La diferència està en el fet que els estímuls exteriors són molts més i la interferència amb l’aprenentatge és més gran. Avui cal donar recompenses més grans, diferents, per compensar la menor eficàcia provocada per un entorn molt ric en estímuls.
La recepta sobre què cal per aprendre és fàcil. El que és impossible, dic impossible, és pretendre que un conjunt arribi al mateix punt en el mateix temps, tret que el punt d’arribada sigui molt proper. En una escola, si tenim nens i nenes menys capacitats, no podem pretendre que tots els altres vegin limitat el seu aprenentatge. L’objectiu és aconseguir que tots arribin al màxim, però al seu màxim. Una altra cosa caldria demanar-la a un taumaturg i no als mestres. Menys als mestres subestimats pel sistema.
