“Patria est, ubimque bene est” (és a dir, fora d’Espanya) – Sèneca (X. Anguera)
Quan encara es reclamava a l’estat espanyol que reconegués la seva naturalesa plurinacional com a pas previ per a la solució del conflicte entre Catalunya i Espanya, els nacionalistes espanyols solien respondre que “ser plurinacionalista no es solo querer la pluralidad nacional en España, sino también en Euskalherria o en Catalunya”. La frase, en concret, és del llibre ‘Contra las patrias’, de Fernando Savater, representant conspicu de l’unionisme. És paradoxal que s’empri aquest argument per part de persones que són les primeres de negar-se a acceptar la plurinacionalitat de l’estat, i que en canvi estan obsessionats amb la pluralitat en els territoris amb nacions que no són de matriu castellana. Però és que a més de paradoxal, l’argument és un intent d’ensarronada que, provenint de persones cultes i del prestigi del Sr. Savater, serveix com a mostra de la deshonestedat intel·lectual dels ideòlegs de l’unionisme.
En aquest argument, en primer lloc, es confon “ser” amb “voler ser”. No és el mateix que de l’anàlisi de la realitat d’un estat es conclogui que és plurinacional, que voler que ho sigui. Si només hi ha una nació, per més que vulgui no serà plurinacional. Si n’hi ha més d’una, l’estat és plurinacional encara que no es vulgui. Si no es vol reconèixer, tenim un problema. En segon lloc, es vol fer creure que plurinacional i multicultural és el mateix. La plurinacionalitat està determinada pel fet que, en el territori d’un estat, hi ha més d’una nació, cadascuna de les quals ja ocupaven aquests territoris des d’abans de la constitució de l’estat. Els traçats de les fronteres estatals, en general, no respon a cap mena de lògica nacional; són els resultat de conflictes bèl·lics, polítiques dinàstiques, colonitzacions i altres tipus de vicissituds històriques. El multiculturalisme, en canvi, és la simple existència de població originària de diferents cultures en un mateix espai, i té el seu origen en els moviments migratoris. Per tant, es tracta de dos fenòmens socials força diferents, amb conseqüències molt diferents per a l’organització política de l’estat.
En aquest sentit s’orienten les tesis del prestigiós professor canadencs Will Kymlicka, autor de l’imprescindible assaig Multicultural Citizenship: A Liberal Theory of Minority Rights (1995 – traduït al català com Ciutadania multicultural, Ediuoc, Barcelona 1999). El professor Kymlicka es proposa establir les bases d’un tractament just dels grups minoritaris en un estat liberal. Divideix els grups minoritaris dins un estat en dues categories: grups poliètnics i minories nacionals. Posteriorment a la publicació de llibre ha emprat els termes multiculturalisme d’immigració per referir-se als primers i federalisme plurinacional per als segons. En qualsevol cas, el que importa no és la terminologia, sinó la descripció de fenòmens social diferents.
Els grups poliètnics, o el multiculturalisme d’immigració, s’origina en individus que decideixen traslladar-se al territori d’una altra nació (pels motius que sigui). Encara que els corrents migratoris puguin ser multitudinaris, la decisió de migrar és individual i voluntària (els casos de deportacions de grups nacionals són diferents). Aquest grups tenen l’obligació ètica d’adaptar-se a la societat d’acollida, en el sentit d’aprendre’n la llengua i participar en les institucions públiques. Això no significa que en un estat liberal no puguin gaudir de drets grupals, es preveu que voldran conservar i expressar la seva identitat, i que voldran una adaptació de les les institucions públiques a la seva identitat. Això serà possible dins uns límits determinats pel respecte al grup nacional autòcton.
Les minories nacionals es consideren a elles mateixes una nació que ocupa el seu territori històric tradicional. En l’actualitat es troben incorporades a estats més amplis, normalment contra la seva voluntat, a causa de diferents vicissituds històriques que ja hem esmentat. El federalisme multinacional accepta l’existència indefinida d’aquest grups com a societats diferents amb llengua pròpia i institucions pròpies. Per comptes d’intentar eliminar el sentiment nacional d’aquests grups, se’ls dóna encaix amb alguna forma d’autonomia territorial. Això implica traçar fronteres subestatals, permetre que aquestes minories formin una majoria local i permetre’ls que exerceixin l’autogovern per mitjà d’institucions d’autonomia territorial.
Si els espanyols volguessin de veritat la convivència, haurien de reconèixer Catalunya com una minoria nacional dins l’estat espanyol, amb totes les conseqüències. I que la població castellanoparlant té el seu origen en migracions
completament recents en termes històrics. Com que ells ens veuen com una realitat subordinada a la seva, això no passarà mai. Toquem el dos tan aviat com ens sigui possible.
