Superades les 38 hores de navegació entre Santorini i Catània. Recuperat també l’horari de Greenwich+2. Catània. Port de Catània, Sicília. La presència majestuosa de l’Etna, que des de fa un mes torna a ser actiu i fumeja, i els seus 3.300 m. Tot el paisatge dominat per aquesta presència del volcà, que no m’interessa gens. Catània fou la ciutat de Bellini, el músic, i hi ha el monument que la Pàtria li ha dedicat. Dia de mercat, avui, tot i que ben mirat deu ser cada dia que hi ha mercat ben a prop d’on hi ha el monument al músic. Congestió humana. M’adono que els dialectes amb accent català són vius encara. Vaig a la recerca d’un lloc d’Internet. Fracàs. Tots tancats. Ferragosto, diuen. Em caldrà la connexió de la nau, tan cara. No gens lluny, hi ha Taormina, que és on van els qui volen fer-se una mica el pedant. Els seus habitants, però, no donen cap importància ni tenen gens en compte cap d’aquestes coses de l’estil de Taormina i el seu teatre. Ho deixen per aquesta mena de visitants que senten la profunda frivolitat de fer el savi.
Repasso, mentre dura l’escala, la carta que Lluís Capdevila escrigué a un Just Cabot ja difunt. En aquesta carta, llarguíssima, -tant com tota la nit que l’autor emprà per escriure-la-, hi ha un moment que hi expressa allò que pensa de la literatura catalana d’ara fa 70 anys. Em sembla un pensament per emmarcar, sobretot perquè la situació no ha canviat pas tant com podria semblar. “Pobra literatura catalana! Sempre pendent de ben plantades i de fruits saborosos quan teníem putes i jugadors, estraperlistes i toreros, nits de gemecs i de diversió,escriptors i periodistes que es pagaven les cròniques a un parell d’ous ferrats l’article”. Efectivament. En aquest país hi ha hagut segurament massa temor de Déu a escriure i llegir sobre segons quines coses. Sobre putes i barjaules, per exemple. Com si a Déu li desplaguessin les dones d’ànima complicada, o directament sense ànima, però de febleses i vicis fins i tot exquisits! Capdevila afegeix una mica més endavant que, en aquest sector de la literatura en català, si no et dius Pla, Carner o Sagarra, no hi tens res a pelar. Avui continua essent aproximadament igual. Pla, d’acord que es continua venent i llegint; i, en canvi, en lloc de Carner i Sagarra, caldria posar-hi el nom de Monzó i d’algun altre. Però para de comptar. Les lleixes són plenes d’oblidats. I de les editorials, més val que no en parlem. N’hi ha massa amb pretensions del tot honorables que passen seriosos problemes ¿Interessen els llibres als catalans? ¿Els interessen els llibres de categoria literària en català? ¿En quina llengua llegeixen els catalans que llegeixen? ¿En quina llengua haurien de llegir? ¿Els interessa, als catalans, el país, la nació? ¿Què interessa, realment, als catalans que no sigui el profit immediat del cos o de la butxaca?
Un núvol de fum tapa el cim de l’Etna. A les 5 partim cap a Nàpols.
