D’entrada sembla que no casin, poesia i filosofia, i, això no obstant, d’un text filosòfic escrit utilitzant metàfores i guardant un ritme interior, en resulta una obra literària, i poso d’exemple filòsofs amb talent per a l’escriptura poètica com Friedrich Nietzche, María Zambrano, Chantal Maillard. En l’altre arc de la reflexió trobem poetes com William Blake o Rainer M. Rilke, els poemes dels quals contenen un pensament filosòfic, i fins i tot espiritual d’alçada, sense perdre peu en la mirada pròpia del poeta que «se situa en l’alba del món i rep expectant la claror del dia», com escriu Josep M. Sala Valldaura al seu assaig La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (Pagès editors).
Sí, a vegades hi ha un intel·lectual, o fins i tot un teòleg, en un poeta, com en un filòsof a vegades hi ha l’ésser sensible que es corprèn, que es meravella en la contemplació de la bellesa, així com s’enamora de la capacitat humana per experimentar sentiments de fondària com la compassió i l’empatia que el fan identificar-se amb la víctima encara que no en sigui.
L’ofici de poeta no comporta pensar, o, millor dit, no necessàriament. Hi ha poetes que contemplen el fet poètic com un joc lingüístic. L’ofici de filòsof no comporta escriure com els àngels, encara que si escriu com els àngels el discurs emissor arriba a les orelles receptores amb la seducció plàstica i musical pròpia del llenguatge poètic i el fa més agradós per com el filòsof a la recerca del ser habita moltes zones obagues, i el poeta en desvetlla les llums i ombres. Un i altre són davant del mateix misteri: la nostra humanitat i la nostra relació amb el món. Un i altre s’hi acaren per camins diferents? No sempre, si en el filòsof hi ha un poeta i en el poeta un filòsof. El pensament racional, propi de filòsofs, no sempre és contrari a l’irracional de l’existència, com la intuïció, qualitat present en artistes i poetes, sovint es revela una eina ben útil fins i tot en el camp de la ciència, i ja no diguem en l’àmbit de la medicina a l’hora de fer un diagnòstic.
«Per més que tant la poesia com la filosofia acabin representant la realitat interior i exterior de l’ésser humà, el significat de tots dos coneixements substitueix el referent real», escriu Sala-Valldaura. És així. En els nostres temps deutors de la galàxia Gutenberg (a partir d’ara no sé), un i altre coneixement s’han manifestat en l’escriptura, filtres de la realitat nua i crua. L’escriptura és un procés de lenta elaboració que necessita de la memòria i la imaginació, així com de referents històrics i culturals per més inspirada que sigui.
Ni poesia ni filosofia no semblen necessàries per viure… Això no obstant, sense art i sense pensament la nostra humanitat no hauria passat del seu estadi més primari. La poesia i la filosofia són doncs, dues branques de coneixement, alhora que són crits de rebel·lia davant d’una realitat punyent com la dels nostres dies estressats per pressions morals i guerres que fereixen. Per aquest motiu, fixar en paraules el dolor, els tremolors de l’ésser humà en l’actualitat, converteix poetes i filòsofs en testimonis del seu temps.
