Política de mentiders
S’ha estès, com a element de normalitat, que política i mentida van intrínsecament unides. S’assumeix que en política no ens diguin la veritat. Ha passat a formar part del joc, amb la comprensió general de tots plegats, la negació impune de l’evidència. Perdonem sistemàticament que ens prenguin per idiotes. Tolerem estoicament que ens prenguin el pèl. Ho critiquem però, en el fons, ho acceptem.
Em fan gràcia expressions com aquella de “no le quepa la menor duda” o “tenga usted la completa seguridad”, indicatives de la íntima contradicció entre el que es diu i el que es pensa en realitat. Són frases pronunciades mentre plana a l’ambient el dubte sobre la veracitat del que s’està parlant. La primera, la pronuncia aquell que està absolutament convençut del contrari del que dirà. La segona, aquell que està absolutament determinat a dur a terme una empresa que sap d’impossible compliment.
De polítics mentiders n’hi ha uns de més hàbils que altres. I no sempre amb el mateix estil. Hi ha mentiders que adornen la mentida des de la brillant dialèctica, com en Perez Rubalcaba, Vidal Quadras o en Carod, o que l’amaguen des del cinisme il·lustrat, com en Ridao o en Castells. D’altres, la camuflen en el silenci, com en Montilla: o en l’ambigüitat, com en Puigcercós. També la mentida es presenta a vegades sota la falsa innocència, com el cas d’en Zapatero o aquí la senyoreta Camats, que ho interpreta a la perfecció. En altres casos, la incompetència és tant gran que no permet amagar la mentida, com en el cas dels Ceaucescu. A l’altra extrem de l’arc polític, en canvi la mentida és menys abundant. Tenen altres pecats que no els disculpen però parlen normalment clar. Aquests últims menteixen poc. Ara bé, quan ho fan es queden descansats, com amb el desgraciat 11 M o, a un altre nivell, amb la demagògia en relació al català.
La mentida en política també té diferents orígens. En alguns casos és resultat de la manca de substància política i intel·lectual i la simplicitat del personatge. Seria el cas d’en Zapatero. La seva mentida no respon a una estratègia premeditada i al compliment d’uns objectius a assolir sinó que és fruit de la improvisació i la frivolitat. Va començar a mentir de forma inconscient perquè deia a tothom senzillament el que volia escoltar. I ha acabat vivint de la mentida, amb l’objectiu de romandre en el poder. La seva mentida ha passat de l’edat de la innocència a la patètica solemnitat d’un discurs ple d’obvietats i completament buit de certeses i realitats.
Altres vegades la mentida forma part d’una estratègia més el.laborada, en la que tot s’hi val. Seria el cas dels senyors Iceta, que la presenta més subtilment, Zaragoza, de forma més maldestre o Tura, a qui el ressentiment la pot. Un altre estil és el d’en Nadal, forçat a vendre constantment fum tant per aparentar meritòriament que el govern fa alguna cosa com per apagar els focs que es van encenent.
La mentida es presenta també en diferents formats. Hi ha qui menteix amb falsa elegància; és el cas d’en Berlusconi. I hi ha qui menteix tot bordant, com en Boada, Vendrell o Huguet.
La mentida sublim arriba de la mà dels políticament amorals. Els dos Sánchez més coneguts en són un exemple. El què convingui i encara més. Com deia en Cabanillas: “seguro que ganaremos, aunque no sabemos quienes”. A l’extrem contrari hi ha aquells mentiders que s’arriben a creure les seves pròpies mentides, com a necessitat existencial. És el cas dels seguidors d’en Carod i en Puigcercós. Prefereixen viure en el propi engany que despertar i afrontar la trista i crua realitat. Quan la bèstia els devori ja serà massa tard.
També necessitarien ajut de la psicòloga d’aquest Digital els ecosocialprogressistes alternatius i els pijoprogres habituals. Per a ells la veritat o la mentida no té cap referència en la realitat. És tot més fàcil i senzill: la veritat va en bicicleta i és el que diuen ells. La resta tot mentida. En el fons no els cal ni democràcia; si ja saben sempre el que ens convé.
No sé si la mentida és penalitzada electoralment. En el cas d’en Zapatero els seus dos triomfs s’han construït a partir d’una confrontació de mentiders, entre tots els candidats, el que fa impossible l’anàlisi. En el cas català, sembla evident però que el rigor i seriositat no es percep com un actiu determinant. I si algú perd, com el senyor Montilla per exemple, l’assumpció del poder gràcies als seus satèl·lits, fa que la pitjor mentida pugui semblar una gran veritat.
Per acabar, el “principi d’Iceta” es compleix a la perfecció en el binomi “política i mentida”. Així les misèries d’uns tendeixen a atribuir-se al conjunt de la classe política. Sortosament però no tots són iguals. No tots són iguals. Ho repetim. I això no és cap mentida sinó afortunadament la més certa i esperançada veritat.
