Molt Honorable senyor,
Cada dimecres, a les onze en punt, tinc una trobada amb algú que us és molt estimat.
Fa uns mesos vaig estar treballant en l´intent de desxifrar la petita història de la fugida dels escriptors i intel·lectuals catalans cap a l’exili. En gran part, vós en sou directament culpable. Des que vaig llegir el vostre “Els darrers dies de la Catalunya republicana”, aquest és per mi un tema obsessiu: l’èxode. Al vostre llibre hi retrateu, a ritme de reportatge, un relat excepcional, el de la desfeta política i intel·lectual d´un país. Amb un tempo viu i àgil, accelerat, hi aneu descabdellant tots els detalls i totes les tragèdies del que va passar aquells dies de finals de gener de 1939. És la visió d´un home derrotat, un llibre amarg, d´un català que veu el seu país acabat i vençut, un d´ “aquests homes, que en sortir de llurs laboratoris, de llurs biblioteques, es trobaven indefensos com infants perduts en un bosc”, com va dir el vostre amic Domènec Guansé. Però també és una obra puntejada de detalls d’humor i d’una tendresa entranyable. Mai cap altre llibre no m’ha transmès la vivència d´un dels episodis més tristos de la nostra història d’una manera tan directa i tan punyent, com passant el mirall per uns dies tan agres amb pols d’acer. A mi em va entusiasmar la seva lectura i l’he regalat una dotzena de vegades
A “Els darrers dies…” sortia un personatge captivador: el bibliobús. Aquell camió de l’exèrcit espanyol reciclat en Biblioteca ambulant al front de guerra i que el 23 de gener de 1939, un dia abans que vós i Pompeu Fabra marxéssiu, s’enduia alguns dels escriptors catalans de més prestigi camí de l’exili (Trabal, Obiols, Oliver, Rodoreda, Montanyà). En la recerca de qualsevol informació sobre aquell vehicle vaig regirar-ho tot: dietaris, arxius, cartes, etc. Poc a poc anava reconstruint el trencaclosques d’aquells dies revolts. El llibre de Miquel Joseph, l’home a qui Pi i Sunyer va encarregar d’organitzar l’evacuació, va ser una de les peces clau. L’altra van ser les meves visites dels dimecres a les 11.
Viu al carrer Muntaner, en un pis ampli, on del menjador hi pengen tota mena d’il·lustracions infantils dels grans dibuixants catalans de la República, perquè la literatura per a nens i nenes ha estat sempre la seva passió. Em rep cada setmana en perfecte estat de revista. Ben pentinada i arreglada, amb un xal que li cobreix l’espatlla i que depèn dels dies és granatós o blaumarí. És molt menuda i es desplaça molt a poc a poc pel pis. En les lleixes, hi ha tots els vostres llibres, que ha anat comprant a llibreters de vells, ja que els que us pertanyien us els van espoliar quan els feixistes entraren a la vostra casa d´Horta. A la taula del menjador, s’apilen les carpetes de l´Arxiu Nacional de Catalunya, perquè vol deixar les coses arreglades dels papers familiars ella mateixa. Té 90 anys, però us asseguro que la seva encaixada és la d’una noia de 20.
Viu sola, la vostra filla Teresa. Sola i amb els vostres records, esclar. Gràcies a ella vaig poder acabar de reconstruir la darrera peça del puzle que em faltava. Ella va ser un dels joves que va pujar al Bibliobús el 31 de gener de 1939, en el darrer viatge que va fer en terres catalanes del sud, quan va sortir de l´Agullana per creuar la ratlla i deixar enrere un país a la deriva.
A poc a poc ens hem anat agafant confiança. Per mi aquestes visites són un reconstituent moral i una sàvia dosi d’història. La seva conversa és fascinant, sempre amb una franquesa neta i una sinceritat tan clara com el cel que es veu des de la petita caseta d’estiu que vós vau comprar a la platja de l´Arrabassada de Tarragona amb els diners que us va donar la Història Nacional de Catalunya. Per cert, com us ho fèieu per poder treballar tant? Sense proposar-nos-ho, finalment ha acabat passant: l’estic ajudant a escriure les seves memòries.
Són aquests dimecres en els que el temps s’escola suau, quan em sembla començar a conèixer-vos una mica millor. Sempre m’havíeu semblat un home excepcional: historiador i polític, però sobretot escriptor, el màxim exponent de la civilitat republicana. Ciceró i De re publica versió noucentista. Fins i tot la vostra prosa perfecta, tan ordenada, sembla com escrita en llatí. Un home virtuós, valor escàs en els temps corrents. Però alhora us veia lluny, borrós, desfigurat. Feu la impressió d´un ésser inabastable, excessiu, d’una integritat que fa por. Per això us llegim poc, perquè ens interpel·leu. Per això ens fa angúnia conèixer-vos millor, perquè fa mal. I hem acabat oblidant el que realment vau ser: sí, un escriptor compromès amb Catalunya i amb les seves llibertats, però més important encara, un home.
Cada dimecres acabem parlem de vós: de com dèieu que us recordàveu cada dia del vostre fill mort; de com espantàveu els malsons de la Teresa quan era una nena i es feia fosc explicant-li contes divertidíssims; de com l’acompanyàveu a l´Escola de Bibliotecàries; de les anades familiars al cinema i de com vós, que éreu sord, podíeu seguir les pel·lícules gràcies als subtítols; de com la vau abraçar aquella nit que vau deixar Barcelona per sempre; de l’escalf de la vostra mà el dia de l’enterrament de la vostra dona, la seva mare, aquell 1942 de la barbàrie nazi; de la vostra mort sobtada el 1949, aquella nit tan freda. Quan li vaig demanar a la Teresa per què no van repatriar les vostres despulles em va contestar: “Els pares van ser dos dels milers d’exiliats que morien fora del Principat. El seu lloc és al seu costat”. Per això m’agraden aquests dimecres a casa la vostra filla, envoltat de la vostra memòria, sentint-vos més a prop, gairebé tocant-vos amb la punta dels dits, l’olor de pare, el vostre coratge, l’esperança sempre present, la no rendició, el combat pel país. Però sabeu el més important? Ella és com vós.
D’aquí una setmana tornaré a casa la Teresa. Li donaré records de part vostra.
