Cau una calor sufocant, calenta, i del Moncayo no arriba ni un bri de vent. Però quan el sol comença a apaivagar la seva intensitat es bo de fer un volt. Potser amb la bicicleta, que per aquestes contrades si que és un vehicle precís, necessari, per voltar, però sobretot per anar – amb l’aixada lligada al travesser i una caixa de fruita darrera el seient – a donar una ullada a l’hort.
Recorrent una mica el poble, sense presses, sense pedalar gens ni mica i impulsats per la inèrcia sortim per un camí serpentejant i polsegós, però que els sembrats de banda i banda fan d’un agradable que fins i tot estremeix. De primer alguns horts, ben regats per les sèquies alimentades pels pous que la perícia va fer anar descobrint i fitats per les parets de pedra i de tàpia, i seguidament en obrir-nos cap al camp, algun pagès que llaura amb el seu tractor el tros que, una vegada ha fet créixer el blat i la civada, espera ser sembrat de nou a l’octubre per ser segat al seu torn amb l’arribada de l’estiu. El verd intens del blat de moro que ja mostra orgullós la panotxa esclatant i el groc dels girasols que escardalencs cerquen els darrers rajos del dia, acompanya al passejant que no cerca ni velocitat ni temps.
La frescor es fa patent de seguida quan arribem a l’antic molí de Caminreal, avui abandonat i sol encara que l’aigua seria capaç de moure les moles, mentre a la dreta del sender un ben ombrejat rentador també saluda el salt de l’aigua. Al fons, l’ermita de la Virgen de las Cuevas, petita, de planta ferma, i amb aquest punt de decoració geomètrica i verdosa que llegaren per sempre més els àrabs de terra cristiana. Però no arribem al peu de la Mare de Déu, sinó que per un camí d’arbreda arribem a Caminreal, un poble amb quatre cases més que Torrijo, on, tan sols arribar-hi, ens creuem amb un pastor amb ramat d’una vintena d’ovelles ben esquilades.
Un cop feta la volta al poble veí, decidim tornar cap casa, per dreceres entre els camps, amb el cel esclatant d’un entre roig i violeta intents darrera de la torra del campanar, i pensant, amb aquest paisatge d’un romanticisme que ens embriaga els sentits, quants foren els que, com el manxec Juan Pedro de “La Rosa del Azafrán” sortiren al camp portant a la bossa el seu amor amb l’esperança posada en que l’espiga i la valuosa rosa del safrà que creixia per aquestes terres seria la millor recompensa a la suor i la pell cremada pel sol.
