Una de les coses primeres haurà de ser repensar i refer l’ensenyament públic i l’educació. Refer l’escola des de la mateixa base. Aquella de la qual gairebé mai no es parla, però que segurament és d’on vénen tots els mals i tots els vicis. Des de bressol i, sobretot, des de la Primària. Rigor i formes. Capgirar-ho tot tal com es capgira un mitjó. També les escoles de magisteri cal canviar i que faci falta molt més d’un 5 per poder-hi accedir. Només els excel·lents haurien de poder ser mestres i professors i encabat, aleshores sí, ser molt més ben pagats. Aquests dies hi ha aquesta Marxa per l’Educació Pública que no sé segur qui organitza, però que m’ho puc perfectament imaginar. La pancarta que l’encapçala diu: “Des de bressol a Universitat. Sense retallades (misses dites), en català, inclusiva, democràtica, laica (només faltaria) i per al poble”. Tots aquests tòpics. 5 persones sostenen aquesta pancarta. La de l’angle esquerre és un noi que va amb gorra, pit al descobert -despitralat- i alguna cosa semblant a un banyador. I prou. Bé, sí, una mena de vambes. Naturalment tot amenitzat per la inevitable batucada, sembla que no es pugui fer res sense batucades, insígnia pública de la molèstia i el mal gust. Tallen el trànsit, és clar, els ajuntaments ho permeten i ho faciliten. I no puc evitar de pensar que també aquest noi mig nu l’haurem d’incloure a l’escola que diuen. Perquè ha de ser inclusiva, no fos cas. Va haver-hi un temps que hi vaig creure, i molt, en l’ensenyament públic. Durant 34 anys hi he fet de professor. Ara, però, no hi duria els meus fills. Escola i democràcia és oxímoron, és contradicció, i no té cap sentit. L’igualitarisme hipòcrita tot s’ho ha carregat. No som iguals a l’escola. De fet, no som iguals ni a l’escola ni enlloc. Sempre hi ha algú que treballa i estudia més, sempre hi ha algú que sap més i té més voluntat i s’esforça més i s’estima el que fa. El que tenen aquesta mena de marxes és que mai no parlen d’allò que veritablement és fonamental en l’ensenyament i l’educació. Que cal començar per les formes, per la urbanitat, que l’escola comença ja a partir dels respecte als pares i als professors, que de cap manera no som iguals i que mai totes les opinions no tenen el mateix valor. Que a l’escola s’hi va per estudiar i aprendre, el nou i el vell, i que no hi pots anar vestit de qualsevol manera ni tutejar els superiors com si fóssiu col·legues. No es tracta de drets, es tracta sobretot dels deures que tenim tan oblidats, es tracta de saber el profit que en treu la societat de tants diners com inverteix al sector públic de la formació. I veient aquestes marxes, la veritat és que poster ja no surt a compte tot això. Ni compensa.
I avui, és a dir ahir, Sant Agustí. Confessions i Soliloquis.
