Amb el nom de precariat es fa referència una classe social que neix i es desenvolupa després de la gran recessió de 2008. Exemplifica les noves condicions de vida, que han arribat per quedar-se, perquè un cop precaritzada la vida i subsistint així la gent, sembla que algunes opcions polítiques enlluernades sota criteris macroeconòmics (objectius de dèficit, reducció del deute, etc.) sostenen que aquesta és la via correcta per arribar a l’equilibri pressupostari com a panacea del bon govern (recordem la reforma constitucional espanyola de 2011 que va afectar l’art. 135 CE).
Per arribar a aquest gran objectiu, les polítiques d’austeritat han generat, mentrestant, enormes índexs d’atur i d’exclusió social, amb llocs de treball eventuals i mal pagats, que no permeten un ple desenvolupament de la persona. Perquè ni treballar serveix per arribar a final de mes, ni per tenir un sostre, ni per poder satisfer necessitats bàsiques. Això, que semblava propi de països en vies de desenvolupament o del tercer món, s’ha instal·lat en les societats més desenvolupades.
El terme precariat, encunyat per Guy Standing, es defineix en l’edició anglesa com una “perillosa classe social”, enervada, insatisfeta, que fàcilment pot caure en els braços de propostes “populistes” a causa del malestar crònic en el qual es veu obligada a subsistir i a la tendència a la marginalitat a la qual ha de fer front.
La precarietat en l’ocupació, la falta d’oportunitats, l’exclusió social, entre d’altres elements, posen en dubte la capacitat de la política institucional per fer front als problemes de la ciutadania, incloent-hi la incapacitat per establir regles jurídiques i límits a greus amenaces com la corrupció, la mobilitat humana, l’ecologia o criminalitat, atès que molts d’aquests problemes tenen un clar biaix transnacional. De vegades la solució més fàcil és la resposta populista, la que fa servir el “nosaltres” contra “ells”, amb una base xenòfoba, relacionada amb la pretesa garantia de la seguretat, entesa com una resposta a fets globals que, malgrat tot, no es poden gestionar només localment.
La barbàrie es nodreix avui de l’amenaça del populisme, expressat en discursos fàcils que generen gran allau de vots de gent sovint desesperada i lliurada al dualisme nosaltres/ells, i “ells” són sempre subjectes febles que fugen dels seus països per raons econòmiques i també polítiques. L’asil i el refugi busquen un cert acomodament d’aquesta diferència, encara que amb massa freqüència les raons polítiques i les econòmiques van unides. Avui, en el si de la Unió Europea (casos paradigmàtics de Polònia, Hongria o Itàlia), o als Estats Units de l’era Trump, el populisme és una gran amenaça per a la convivència, perquè genera xenofòbia, rebuig de la diferència, i un odi sense límit als immigrants, a més de fomentar el discurs emotiu i no racional de la seguretat nacional.
En aquest context, la narrativa, el relat, esdevé un element central per al control social i les notícies falses (fake news) un instrument de dominació davant d’una opinió pública amb escassa capacitat de discriminació, poc temps per documentar-se, que busca emoció més que no pas veracitat i a la qual no li agrada ser contradita sinó, per contra, que li reforcin el que ja pensa. En un món cada vegada menys influït pels mitjans de comunicació tradicionals i cada vegada més per les xarxes socials i els mecanismes tecnològics de generació de notícies, l’anomenada “ postveritat” campa al seu aire. Podem afirmar, doncs, que avui en dia és important controlar el relat, encara que aquest no sigui veritat, amb la finalitat de generar un conjunt d’informació massificada i confusa, generar adhesió, simpatia, encara que no s’acabi de comprendre del tot allò que s’explica.
En aquest context, la vida ha esdevingut per a moltes persones un fet sense sentit global, abocades al presentisme i a una reacció davant múltiples esdeveniments concebuts com amenaces al poc que es pot tenir, en un procés en el qual la uniformització de la societat provocada per la societat de la informació i comunicació de masses posa grans multituds davant un discurs únic. Davant el malestar, el consumisme de tot tipus esdevé una sortida, i l’oci com a joc una vàlvula d’escapament, en detriment de la cultura, l’educació i l’estudi.
Comparteixo la idea que la clau del progrés humà no està en la dominació, sinó en la compassió, ja que aquesta dota les relacions humanes d’una qualitat moral innegable. En termes de polítiques públiques, comporta donar seguretat i evitar condicions d’incertesa permanent, així com centrar els esforços en alguna cosa més que no pas en el mer progrés econòmic com a creixement material permanent. Per això hi ha la barbàrie, amb rostre humà o sense, que posa en dubte tot el procés civilitzador de les nostres societats, des de la Il·lustració com a mínim. I la barbàrie es nodreix de populisme, postveritat, relats fàcils per a la pròpia parròquia… Així observem com s’obre una nova era que afecta escenaris polítics i ridículs jurídics.
