Fa temps, quan exhibia amb innocència i un cert orgull –cosa que no he deixat de fer– la meua parla ponentina en terres sense boira, vaig escoltar un dels comentaris més impertinents i carregats d’ignorància que un modest titulat en català podria arribar a sentir: Parles un català degradat.
No va venir pas d’un desconegut a qui acabava de conèixer, sinó d’una persona del meu cercle, amb qui m’expressava amb tota confiança sense passar pel filtre cap de les meues paraules ni expressions, tan lligades a la meua manera de ser i actuar que m’hagués estat impossible expressar-me correctament sense pronunciar-les amb naturalitat i convenciment. El que més em va doldre, però, fou que la meua suposada amiga se n’anés sense deixar-me fer cap resposta, rient entre dents mentre anava repetint la frase amb el convenciment que dona haver-la comentat anteriorment amb algú que també l’hi havia rigut. De tota manera, tampoc no hauria estat capaç de dir res; no hi ha resposta a la impertinència a traïció. Va ser un atac directe a la meva llengua, que es mostrava despullada davant una depredadora que em menyspreava perquè no la parlava com ella.
Haig d’explicar que la culpa va ser meua. Jo ja havia d’estar preparada després d’experiències prèvies en altres indrets encara més allunyats de la terra ferma. Què has dit? Això sona a vomitar. Aquesta boniquesa me la va dir una vegada un personatge quan vaig explicar que em trobava cansada i em volia gitar. No va fer cap esforç per interpretar un mot desconegut: si no sonava semblant al seu català, calia anihilar-lo. Això mateix. Tot allò que és diferent, que marxi. I no vull passar de llarg la frase màster que em va dedicar una mestra de la llar d’infants: Tu ensenyes català? Com pots fer-ho? Aquell cop vaig respondre –amb un somriure amable i veu conciliadora– que tan català era el meu com el que ella parlava. Em va mirar ben escèptica, com si estigués disposada a comarejar sobre el que jo havia dit amb la primera persona que se li posés al davant.
Així van ser les meves primeres incursions fora de ponent. I és que llavontes Alcarràs encara no s’havia fet internacional, i Lleida només era un territori llunyà governat per UCD. Qui em manava deixar la seguretat de la boira, la comoditat del meu accent, l’humor de terra endins i el lèxic tan nostrat? De fet, no ho vaig triar jo. Va ser la meua professió. Es veu que els ensenyants més occidentals no ens podíem quedar prop de la família ni de la terra que ens havia vist néixer. Havíem de fer una diàspora cap a zones llunyanes on el nostre “dialecte” era tan estrany que durant els primers mesos em costava fer-me entendre en àmbits ben quotidians, com ara si volia comprar llom a la carnisseria. –Com dius, que els vols dobles? Quatre talls? –No, no, vull dos talls ben dobles, deia jo separant el meu dit índex del polze. Ah, vols dir gruixut. Quan la conversa arribava a aquesta alçada, clients i botiguera ja s’havien creuat mirades entre divertides i burletes. I quan un dia vaig demanar llonganissa (botifarra per a segons qui) i em van donar una secallona prima, la vaig pagar i prou.
Amb el pas del temps, allunyada de la terra on em van parir, vaig acabar classificant les persones que anava coneixent en dos grups: aquelles que rebien la meva parla com si jo fos un arlequí de fira, i les persones que s’interessaven pel meu vocabulari i trobaven les meves expressions interessants o divertides des del respecte: lo xiquet, lo cotxe roig, l’aixeta escatxiga, llavorens érem jòvens, se senten molts mixonets. Hi havia fins i tot qui em deia que tenia un accent molt agradable i que amb mi s’aprenia bé el català.
Inclouré en el plec de descàrrec del primer grup el fet que jo mateixa em feia riure a mi mateixa. Com s’ha de parlar seriosament amb algú que et diu a l’estiu collim aurecocs i prèssics; vigila, no entrepussis; els muricecs volen pel pati; ara em menjo una mançana i que a sobre no ha dit una a neutra en sa vida? Però així era la meva parla, tot i que la meva expressió escrita era respectuosament estàndard i potser més rica i correcta que la de la majoria dels qui em qüestionaven.
Fos com fos, la meva llengua mereixia un respecte. Era la llengua de les cançons que ma padrina em cantava al llit, les paraules que ma mare em va ensenyar a endevinar, els jocs que jo ensenyava a les meves germanes, les històries que mon pare explicava, les bromes que els germans grans es dedicaven, i les bajanades que ens cridàvem pel carrer mentre jugàvem al pot. Una llengua parlada que jo em vaig esforçar per transcriure-la amb correcció en un temps en què aprendre-la no era a l’abast de tothom. La vaig estimar, la vaig cantar amb la meva guitarra i la vaig ensenyar amb tot el meu afecte.
Si us plau, preneu-me la paraula, però no em prengueu la llengua.
