Fem, per un moment, l’exercici d’abstreure’ns del fet que Carme Forcadell ja ha estat elegida presidenta del Parlament de Catalunya. I pensem quin hauria de ser el perfil de la persona elegida per ocupar aquest càrrec durant la legislatura absolutament excepcional que ara comença. Quines característiques hauria de tenir el retrat robot del candidat o candidata a exercir la funció de segona autoritat del país el proper any i mig? A mi me’n surten 8:
1. Ha de demostrar cada dia, i amb els fets, un exquisit sentit institucional: defensar i protegir, per igual, els interessos de tots els diputats i diputades de la Cambra. Dur a terme la funció d’àrbitre entre els diferents grups parlamentaris amb equanimitat i neutralitat. Actuar, en definitiva, com un demòcrata i deixar clar que, per damunt de la ideologia i el projecte polític de cadascú, hi ha la democràcia.
2. Un Parlament és un lloc on es troben, es confronten i debaten entre sí projectes polítics diferents. Es la màxima expressió del pluralisme polític. I on aquest pluralisme resol les seves diferències per mitjà de la regla de la majoria. El president o presidenta del Parlament ha de ser, necessàriament, un diputat o diputada. I per tant ha de procedir, necessàriament, d’algun d’aquests projectes polítics “de part”. Com correspon a tot sistema democràtic, el normal és que el president procedeixi d’aquell espai polític que representa el projecte amb més suport social. D’aquells grups que conformen la majoria de la Cambra. No recordo cap Parlament democràtic en que el seu president provingui dels grups parlamentaris de l’oposició.
3. D’acord amb el punt anterior, la mesura que el projecte polític de la majoria del Parlament de Catalunya elegit el 27-S és fer la independència, allò normal en democràcia és que la segona autoritat institucional del país sintonitzi amb aquest projecte. Si una majoria diputats del Parlament de Catalunya té un mandat democràtic per tirar endavant la construcció d’una República catalana, cal que la presidència del Parlament asseguri que la institució estarà al servei d’aquest mandat.
4. Vivim en una època en que la regeneració de la política passa per entendre la política com a servei i no com a professió, una època en que els ciutadans exigeixen trencar amb la divisió entre representants i representats, i accedir al poder institucional al marge dels partits tradicionals, deixant enrere un tipus de democràcia representativa que pivotava fins ara sobre el concepte de “classe política”. La societat civil, els moviments socials, fan el salt directament a les institucions. I es bo que sigui així. En aquest sentit, quadra amb l’esperit dels temps el president o presidenta del Parlament procedeixi “del carrer”. Que el seu compromís polític hagi estat vehiculat als moviments ciutadans –sense que això suposi menystenir tots aquells ciutadans que exerceixen els compromís polític a través dels partits.
5. El país ha patit durament els embats de la crisi. En el cas de Catalunya –a diferència del que ha passat en d’altres països de la UE- els costos de la crisi els han patit en una proporció desmesurada les classes populars i treballadores. La desigualtat ha augmentat a Espanya, des del 2008 fins avui, més que en cap altre país d’Europa. Amb el risc de pobresa, exactament el mateix. Em sembla imprescindible que el president o presidenta de la Cambra que representa els ciutadans, no uns ciutadans abstractes, sinó homes i dones que estan vivint aquesta situació de precarietat social cada dia en la seva vida quotidiana, tingui una marcada sensibilitat social.
6. La majoria parlamentària representada per Junts pel Sí i per la CUP ja ha anunciat que vol impulsar, des de ja, un procés constituent que culmini amb l’aprovació per part de la ciutadania de Catalunya, mitjançant referèndum, d’una Constitució de la República catalana. Aquest procés constituent consta de vàries fases: una primera etapa ciutadana, participativa, en que tots els homes i dones del país, aquells que estan organitzats en entitats i institucions socials i aquells que no ho estan, han de tenir el protagonisme. Després venen unes eleccions constituents, que elegeixen un Parlament constituent encarregat de redactar, debatre i aprovar el text constitucional, en base als resultats de la fase ciutadana. I finalment el referèndum de ratificació, en que els ciutadans recuperen el protagonisme: ells tindran la darrera paraula. Es tracta d’un procés constituent “de baix a dalt”. El Parlament elegit el 27S no és encara un Parlament constituent pròpiament dit, però en aquesta legislatura sí que arrencarà el procés constituent en la seva fase ciutadana. El nou Parlament, ha d’estar atent, escoltar i acompanyar aquesta fase del procés constituent, que per definició ha de produir-se al defora de les institucions. Convé, doncs, que al capdavant de la Cambra hi hagi algú capaç d’alinear bé tot allò que passi dins de les parets de la Ciutadella amb tot allò que passi fora, en la mesura que seran les dues potes del procés de construcció del nou Estat en els mesos que ens esperen. I la millor manera d’aconseguir-ho és, probablement, que aquest algú procedeixi directament d’aquells moviments civils que han estat els antecedents immediats d’aquest procés constituent.
7. Les amenaces del govern espanyol s’aniran concretant a mesura que avanci l’aplicació del full de ruta. En aquesta legislatura, per fer de president o presidenta del Parlament -la segona autoritat pública del país, no ho oblidem- cal algú que, per dir-ho de manera senzilla, no es deixi impressionar per tota la bateria d’assetjaments institucionals, jurídics i mediàtics als quals previsiblement serà sotmès, no només el govern de la Generalitat, sinó també el propi Parlament. Algú que, quan el Parlament decideixi no atenir-se a aquelles resolucions i decisions de les institucions espanyoles que contradiguin els seus mandats, es comprometi a fer de garant d’aquest exercici de sobirania.
8. Si es dona, millor que millor. Després de segles de predomini masculí en les institucions polítiques, després de dècades de democràcia patriarcalista en que els homes que cessen d’un càrrec polític han estat succeïts per homes, m’agrada la idea que al capdavant del Parlament hi hagi d’una presidenta. No només pel fet que tinguem una presidenta, sinó perquè l’anterior també ho va ser. I, per tant, per primera vegada podrem veure dues dones succeint-se en el mateix càrrec, aquesta imatge que hem vist tantes vegades en el cas dels homes, però que en el cas de les dones no havíem vist mai fins ara. D’aquesta manera evitem el risc que, després d’haver tingut una presidenta dona, el fet de posar ara un president home fos llegit, implícitament, inconscientment, com una manera de tornar a “la normalitat”, fent així que la situació de l’anterior legislatura fos interpretada com l’excepció.
9. El Parlament de Catalunya no ha tingut com a presidents a persones qualsevols. Algun va ser executat per un règim feixista. D’altres van exercir el càrrec durant anys des de l’exili. Alguns l’han exercit en democràcia, però acumulaven a les seves esquenes anys de lluita clandestina en favor de les llibertats i la democràcia. Els més recents s’han posat al capdavant del país quan aquest ha fet, al carrer, les seves reivindicacions més massives de la seva història. Tots han exercit el càrrec amb gran dignitat i amb plena consciència de quines han estat les vicissituds de la institució que presidien. Amb plena consciència de la lluites a les quals s’han lliurat milions de ciutadans del nostre país, al llarg del segle XX, per defensar la nostra identitat, les nostres institucions, les llibertats democràtiques i el progrés social. Diria que és imprescindible que el president o presidenta d’aquesta legislatura tan especial se senti, també, dipositari de tot aquest llegat que li han deixat els seus predecessors.
I ara busquem noms concrets. I digueu-me, sincerament: de veritat que no us surt la Carme Forcadell?
