Ha passat un mes del 27S i hi ha sensació d’una certa paràlisi en la política catalana per la present incapacitat de la CUP i Junts Pel Sí d’arribar a un acord ràpid. Però com ho veuen des de l’exterior? Quin discurs s’està imposant en la lectura internacional del plet català? Aquestes són algunes de les preguntes que intentaré respondre amb el feedback rebut les darreres setmanes.
1. Molt interès per la lectura dels resultats
Mai abans havia vist tantes sol·licituds d’informació com les darreres setmanes. Ni tan sols amb el 9N. Les preguntes són de tot tipus, però les lectures solen ser clarament positives, el discurs espanyol de què l’independentisme ha estat derrotat no sembla haver calat entre els polítics europeus.
A partir d’aquí, les lectures són diverses. Des dels sectors més favorables que animen a seguir endavant fins a la DUI, fins als més neutrals (i més majoritaris) que veient una situació de victòria per escons però sense el 50% de vots consideren que un referèndum encara és necessari per a resoldre la qüestió catalana. Alguns no amaguen que la tercera via seria la seva opció preferida, però la sensació que cal un referèndum a la escocesa és cada cop més aclaparadora. Per això és fonamental que, mentre les institucions catalanes caminen cap a la desconnexió, mostrin en tot moment la voluntat d’acceptar un referèndum d’autodeterminació si Madrid l’ofereix. Finalment, cal dir que l’afer de la resposta manipulada de la UE sobre Catalunya també ha tingut un impacte important.
2. Calendaritzar al mil·límetre el full de ruta fins a la independència
En totes aquestes converses que comentava, la segona pregunta sempre és la mateixa: “i ara què? Quins seran els següents passos?”
I doncs és en aquest aspecte que ens cal refermar des del govern català el full de ruta anunciat en campanya (amb les modificacions que calguin per arribar a un consens entre CUP i Junts Pel Sí), detallat en tots els passos i, sobretot, calendaritzat fins arribar a la Declaració d’Independència.
És fonamental aquest aspecte. Calen dates i dies límit concrets per a cada passa. La manera de fer de la política europea està molt lligada a la determinació de dates límit, i que el govern català sigui transparent i consistent en les seves accions serà fonamental per a ser creïbles davant el món.
Aquesta credibilitat serà fonamental per a que augmenti la pressió a Brussel·les, Berlin, Washington o París quan s’acosti la data de la declaració d’independència i els faci cercar una solució negociada amb Madrid. Si des de les cancelleries veuen (o creuen) que dubtarem quan arribi el moment definitiu, la força del govern català per negociar serà notablement reduïda.
3. Mas, líder indiscutible.
Ja ho era abans del 27S. Però després de l’aposta reeixida de Junts Pel Sí i, sobretot, després de l’inici del judici polític pel 9N, el seu lideratge internacional és senzillament indiscutible.
Coneixedors que en contra del que deia la premsa de Madrid, el procés català és un procés que neix des de la base, també són conscients que qui ha vehiculat el procés políticament ha estat el President Mas, que ha sortit reforçat de cadascuna de les seves apostes. La seva figura, més pròpia d’un gestor de centre-dreta que no pas d’un revolucionari exacerbat, fa encara més grotesca la inacció del govern espanyol i la persecució judicial contra ell.
Precisament per això Madrid el té com a objectiu número 1. I per les converses que he mantingut, encara menys s’entendria que després d’haver sobreviscut políticament fins al dia d’avui malgrat tantes pressions, el botxí de Mas fos la CUP. Sobretot amb una inhabilitació a la cantonada que el pot convertir definitivament en l’estàndard del tracte injust que rep Catalunya per part de l’aparell de l’Estat. La incredulitat europea davant el judici pel 9N és total.
4. Les generals com a oportunitat per a la tercera via.
Finalment, les eleccions generals són vistes per sectors importants de la política europea com una oportunitat per a què després de l’immobilisme de la majoria absoluta del PP, noves majories puguin configurar un govern menys agressiu amb Catalunya i sobretot capaç d’articular una oferta de tercera via.
No són conscients és clar de la impossibilitat per al PSOE d’oferir res que s’assembli al concert basc i navarrès sense provocar un enfrontament amb els seus feus electorals a Andalusia i Extremadura que seria letal per al seu futur com a partit. Tampoc que C’s és un partit recentralitzador, contrari a la immersió lingüística i a favor d’eliminar el concert basc.
Fins que no sigui evident que tampoc ells poden resoldre el plet català, una part d’Europa seguirà xiulant en una altra direcció. És per això que resulta fonamental que quedi clar que no tenen el suport català per reformar Espanya. Cal evitar que Ciutadans pugui guanyar les eleccions generals a Catalunya, i per evitar-ho una reedició de Junts Pel Sí (o el més propera possible a l’experiment del 27S) seria fonamental.
Només un projecte estil Junts Pel Sí pot arrabassar el factor canvi a un Albert Rivera pletòric i assegurar que que els mapes europeus no mostraran una victòria taronja a Catalunya que seria tremendament perjudicial a nivell internacional. Tancant el cicle electoral amb una nova victòria de l’independentisme, quedarà clar per tothom que Catalunya no farà marxa enrere.
Conclusió
Europa entén millor el plet català avui que fa 2 mesos. Probablement també tenim cada dia més suports, i sorgiran veus en contra de l’expulsió de la UE quan es torni a plantejar el tema. L’augment de possibilitats d’una sortida de la Gran Bretanya de la UE mentre en paral.lel la crisi dels refugiats s’intensifica reforçarà les veus anti-europees, i serà més clara que mai l’absurditat de voler fer fora del club un país eminentment europeista.
Amb tot, la part més important de la feina és al davant. És hora que l’independentisme marqui d’una vegada per totes una sèries de terminis clar i ho faci des del govern. Per a donar opció al nou govern espanyol de negociar un referèndum en els seus primers mesos a la Moncloa, i per
engegar la via unilateral, començant per la construcció d’estructures d’Estat digui el què digui el TC i acabant amb una Declaració d’Independència pre-avisada.
Com Catalunya més empenyi cap a la via unilateral després de demostrar que cap altra possibilitat d’entesa és realista, més incentius tindrà la UE per actuar com a mediadora i forçar (almenys) un referèndum que reconegui d’una vegada per totes Catalunya com a subjecte polític i que permeti una transició pactada i suau.
Per això considero fonamental tant la figura del President Mas, que ha conduït el procés fins avui, com la consistència en la determinació de cada passa cap a la independència. Europa viu un moment de convulsió, si Catalunya vol la seva atenció caldrà passar de les paraules als fets.
