Tenim tanta fal·lera per comentar només l’actualitat literària que sovint oblidem de girar els ulls cap a llibres publicats fa anys. Pot passar, per exemple, que ens hagin arribat molt tard. Quatre anys, per exemple. I aquest llibre pot ser, per exemple, ‘Primavera, estiu, etcètera’ de Marta Rojals. Així que avui em vaga de comentar una novel·la publicada fa quatre anys com si hagués vist la llum dijous passat.
‘Primavera, estiu, etcètera’ pertany al grup de novel·les que no necessitem acabar perquè ens hi lliurem del tot o gairebé. Si l’acabem, millor, perquè així llegirem els capítols del 30 al 32 (n’hi ha 34), que formalment són més arriscats que la resta. Però si no hi arribem, durant el viatge hi haurem après tot de novetats i se’ns hauran ensorrat tot de falses creences, si encara les sustentàvem. Ens haurà caigut l’opinió preconcebuda que no es pot escriure gaire estona en català dialectal diferent del central sense avorrir el lector. (La novel·la té gairebé tots els diàlegs en un parlar de la Palma d’Ebre, un microdialecte.) Ens haurà relliscat de les mans i s’haurà fet miques com un gerro xinès el prejudici que el discurs directe lliure i l’indirecte lliure són només extravagàncies d’en Jaume Cabré, que les hi perdonem perquè els seus totxos tenen altres al·licients. I, sobretot, ens haurà caigut a terra, i s’haurà esmicolat sense remei, la superstició de l’argument. Per això deia que es podria aplicar a ‘Primavera, estiu, etcètera’ el tercer dret del lector segons Daniel Pennac, el de no acabar-la, i la pèrdua seria substancial només en termes de plaer, no en termes de “no sé com s’acaba”. Perquè, és clar, aquesta novel·la no s’acaba de cap manera, sinó que s’abandona, com deia Valéry que passa amb els poemes. Si voleu, ho formularé d’una manera més convencional: el llibre té un final obert.
Aquest aspecte de l’argument és un dels que més m’ha interessat de la novel·la. Fa anys, el novel·lista valencià Armando Luigi Castañeda (de Valencia, Veneçuela) va escriure un dels seus exercicis divertidíssims de resumir la història de la literatura universal seguint l’estil de les revistes de televisió per cable. Un fragment anava així:
23. El Quijote (viejo loco sale a buscar aventuras)
24. Hamlet (joven problemático acaba bañando en sangre la vivienda de su familia)
25. Casanova (cortesano disoluto que busca la felicidad en las alcobas de las damas acaba sus días en una mazmorra fría)
L’autor no diu cap mentida i, no obstant això, no explica res. És a dir, no explica res pertinent ni rellevant ni suficient. De forma anàloga, en un llibre com ‘Primavera, estiu, etcètera’ té una importància igual a zero saber si l’Èlia, la protagonista, acabarà amb el Trau, un vell amor de joventut, o no. L’important és el viatge. L’important és amarar-nos de la parla expressiva dels personatges, que es passen mig llibre parlant, potser més, deixar-nos arrossegar per la força de l’erotisme d’alguns capítols, riure amb l’enginy espurnejant de Rojals, reconèixer-nos en els referents generacionals de l’autora (Antònia Font, Manel, Joy Division, Ventdelplà, etc.), gaudir de les descripcions impressionistes i admirar la seva picardia per ajornar una mena de desenllaç. De propina, ens emportarem també tot d’esquitxos de plena vigència: el conflicte lingüístic soterrat, la lluita per la independència de Catalunya, la tensió entre els pobles i la ciutat. En resum, ‘Primavera, estiu, etcètera’ és un gran calidoscopi dintre del qual hi ha una Catalunya en miniatura.
Aquest caràcter calidoscòpic, d’agregació d’elements, fa que resulti difícil abastar un llibre com aquest amb poques paraules. A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, el meu professor Sergi Bellver ens va posar un dia un exercici, per esperonar la creativitat, que consistia a escriure amb unes restriccions. Eren els 22 dogmes d’Ángel Zapata. L’exercici, que segur que l’Àlex Oliva va fer amb el mateix entusiasme que jo, ens va llegar uns quants ensenyaments: desconfia de les novel·les que es puguin explicar fàcilment. Per això la contraportada del llibre de Rojals està força ben escrita: la novel·la és sobre “l’amor, l’amistat, la família, la feina, les oportunitats perdudes i la possibilitat de trobar un lloc propi al món”. Un calidoscopi, vaja.
Vull tancar aquestes reflexions amb un darrer comentari taxonòmic. Marta Rojals s’ha situat amb tres llibres (dues novel·les i un recull d’articles) dintre dels autors que ens estimulen. En la meva visió personal, suposo que poc ortodoxa, n’hi ha els que ens estimulen i els que ens esclafen. Borges t’esclafa. Si l’intentes imitar, el pots acabar odiant, perquè és inimitable. O acabar odiant els que l’imiten, perquè et fan avorrir un original infinitament superior. Però hi ha una altra categoria més modesta: la dels autors als quals ens veiem amb cor d’imitar perquè tenen una aparença més senzilla, aquells que esdevenen també referent i ens conviden a emular-los. Com l’autora d’aquesta magnífica ‘Primavera, estiu, etcètera’. Imitar la Rojals: santa innocència!
