En algun lloc al sud de Catalunya, en un futur no molt llunyà. Començo a escriure aquest article un parell de dies abans que es compleixi l’aniversari de l’onada de referèndums per la sobirania del nostre país que van sacsejar Catalunya després del precedent d’Arenys de Munt i que van iniciar el canvi marcant el full de ruta camí cap a la independència. Com vam gaudir els catalans de l’èxit d’aquells dies, vivíem a la cresta de l’onada paint-ne els resultats i reflexionant sobre el seu significat. No tot eren flors i violes, ja existien anàlisi crítics de la situació, diferents punts de vista i de veure les coses… Un cop vam fer tot això què? Què va passar? Què ens va quedar finalment després dels referèndums? Va ser el millor moment per fer-los? Es van fer com calia amb seriositat i rigor?
Sóc català, vila-secà i fill d’una Catalunya independent des de fa uns anys, el meu somni, el de molts catalans i catalanes, el dels meus pares, el dels meus avis que ja no van poder veure-ho s’ha complert. Estimo molt la meva terra, la meva llengua, la nostra cultura, les tradicions… tot forma part del meu present, del meu passat, serà part del meu futur i del que transmeto a les meves filles però la independència és i ha estat quelcom més complex del que semblava en aquell llunyà 13 de desembre, quelcom pel que ha fet falta anar treballant fort i no defallir; no ha estat gens fàcil, vam buscar-la sense pressa però sense pausa per acabar conquerint-la.
Va ser mèrit de tots i ben aviat se’ls va veure el llautó a aquella colla que volien penjar-se tot el protagonisme i les medalles de la conquesta; fer-ne ús per interessos personals, tanta pressa per no res, només per arribar a temps de salvar les seves carreres personals o iniciar-les no fos el cas.
Catalunya no és, no ha estat i no serà mai un patrimoni exclusiu, és i serà de tots, de tots aquells patriotes que estimem la nostra terra i com sempre la feina cal fer-la ben feta i de forma rigorosa sense caure en triomfalismes fàcils però sense caure tampoc en el més absolut dels pessimismes. Deixem cantar les sirenes, escoltem els seus cants però vigilem també de no perdre ni el Nord ni el senderi. Primer Catalunya, els interessos personals després.
Recordo com si fos avui aquells resultats del 13-D al Tarragonès, la meva comarca, on la consulta només va tenir lloc a Constantí aquell dia i amb unes dades de participació del 13%. Fluixa? No pas, no era aquesta la lectura correcte, Constantí va ser molt valent perquè amb una demografia de vot pròpia per obtenir uns mals resultats van ser prou valents per mostrar la seva catalanitat i arriscar-se. Un 13% d’autèntics patriotes com en Joan Reig i tota la plataforma de Constantí Decideix i amb un SI fregant el 92% dels votants. Aquell dia feia fred i mal temps arreu i jo vaig quedar-me amb les ganes de poder anar a votar pel SÍ, a Constantí va destacar la participació de col·lectius d’immigrants que no acostumaven a participar en la vida social del poble. Sardanes, balls del món, corals, matinada de grallers, una graellada popular per dinar… tot un seguit d’actes amb moltíssima trempera i molt bon regust de boca, només llàstima del dia plujós i fred.
Un 30% de participació i un 95% de SÍ va ser tot un èxit en una jornada marcada per unes eleccions “no oficials”, sense màquines mediàtiques al darrera, sense espais electorals gratuïts, sense propaganda al carrer, sense precampanyes… Un èxit de la societat civil catalana que demanava un Estat Propi, una Catalunya Independent.
No era un referèndum vinculant ni el seu resultat ens donava la independència directament, potser d’haver estat oficial i haver pogut estar més ben organitzat, sense divisions internes, sense presses, amb més mitjans i més oficialitat, el percentatge de votants hauria estat molt més elevat. El cas, però, és que va ser l’inici de tot, gràcies a aquell moviment de la societat va començar a bufar un vent de canvi que ens va acabar portant a la independència uns anys després.
Llàstima que quan escric això sigui realment desembre de 2009 i només sigui un somni basat en fets reals, un somni almenys no tan utòpic com fa uns anys així que espero poder guardar aquest escrit i publicar-lo d’aquí poc i que llavors no sigui política-ficció sinó l’autèntica realitat catalana. Visca Catalunya lliure!
Josep Plana i Monné
