En realitat avui ens hi hem llevat. Vam arribar-hi ahir de negra nit, però arribar a una ciutat a les fosques sempre transmet una imatge errònia i, fins a cert punt, negativa del lloc que es visita. Ja a Estocolm, fa un parell d’anys, vam arribar-hi en hores intempestives i ens va semblar una ciutat depriment i deserta, uns trets que no es corresponen gens amb la realitat. Amb la mateixa llum vam arribar a Venècia, ja en deu fer tres o quatre, on, a sobre, hi plovia. La ciutat dels canals ja s’endevinava especial –amb Venècia les aparences només poden enganyar fins a un cert punt- però anàvem encara a les palpentes.
Aquest matí Munic se’ns ha mostrat alegre i jovial. La ciutat més similar a aquesta que havíem vist fins aleshores era Berna, encara que Munic té un toc menys medievalitzant. Una simple mirada ens agermana aquestes ciutats pel que fa a les formes arquitectòniques, les pintures de les façanes i els geranis dels balcons i finestres. Munic, però, és molt més viva –o, si més no, ho sembla- que la ciutat suïssa. Una gentada recorre els carrers del centre tot passejant i comprant. A més, avui hi havia partit del F.C. Bayer contra l’Hamburg, així que els del nord del país també omplien les terrasses degustant la cervesa bavaresa.
Ens hem endinsat al casc antic pel carrer Nauhauser. Allà hi hem trobat les primeres mostres del sentit de la identitat que tenen els bavaresos. Ja comencen a preparar l’Oktoberfest i a les botigues s’hi veuen, sense cap mena de pudor provincià, els vestits tradicionals. No són pas tinguts per poca cosa, aquests vestits, perquè en venen a les botigues de millor qualitat –com ara els magatzems Hirmer del carrer esmentat- i no precisament a baix preu.
Seguint en línia recta s’arriba a Marienplatz, que és on hi ha l’ajuntament d’estil neogòtic. És la plaça principal de la ciutat i a partir d’aquest espai s’articula tot el barri vell. Aleshores és quan hem caminat sense un rumb fix i tot ens semblava agradable, bonic i civilitzat. Fins que ha arribat l’hora de dinar. Ens hem deixat aconsellar per una guia turística comprada abans de venir i hem anat a parar a la Hofbräuhaus, una antiga important cerveseria on hi havia molta més gent que també s’havia deixat aconsellar per la seva guia turística. Al local, de grans dimensions, hi actua una banda de música tradicional i el menjar que s’hi serveix també és el típic bavarès, encara que hi és servit molt lentament. La cervesa hi corre com si fos aigua. Entremig de tant turista com nosaltres també s’hi podien veure alemanys i, molts d’ells, dinant amb el vestit tradicional. Era especialment graciós veure les colles de jovent amb aquella indumentària. Això, a Catalunya, seria motiu de befa fins a l’extenuació.
Després de dinar hem visitat la Villa Stuck. Es tracta de la residència de l’artista del jugendstil Franz von Stuck. La casa va ser museïtzada als anys seixanta i és força interessant perquè tots els elements van ser dissenyats pel mateix propietari. Justament a l’avió havia estat llegint el llibre Viatge a París. Rusiñol, Casas, Utrillo. En un dels articles recollits l’Utrillo parlava de la presència d’aquest artista al Saló de París de l’any 1900. Bé, tot plegat ho posem en un mateix calaix, però les diferències entre els modernistes de les diverses zones geogràfiques són notables, malgrat entre ells s’haguessin vist. Stuck té una clara influència del món clàssic. La mitologia clàssica és gairebé monotemàtica en la seva pintura com també veiem un emmirallament total en el passat mediterrani pel que fa al disseny de la seva casa. Pel que fa al seu estil, el trobem molt a la vora de Klimt. No en va ho estaven literalment.
Abandonada la casa del notable artista hem anat al parc Englischer Garten. Un dels canals que travessa el parc crea una forta corrent al seu inici que es converteix en una mena d’onada. És força curiós veure-hi un bon grup de jovent practicant-hi el surf. Més enllà la gent es remulla amb més calma, ja sigui cabussant-s’hi de ple o bé remullant-hi els peus. Molts prenen el sol o llegeixen. El parc és immens i es pot dir que només l’hem intuït.
Finalment, després de passejar una estona més, hem entrat a una bonica botiga de queviures, Dallmayr, que recorda molt a la secció d’alimentació del Harrod’s londinenc per la gran varietat i qualitat de tot el que hi ha distribuit en diversos taulells. Crida especialment l’atenció la pastisseria del centre i el nord d’Europa que ja es comença a menjar per la vista abans de degustar-la. Tenim uns pastissets a punt per ser engolits. Després hem tornat cap a l’hotel que està en un barri que ve a ser el Raval d’aquí i això que –com el Raval- és molt a la vora del centre. El mateix ens va passar quan vam anar a Brussel·les. No sé pas com s’arreglarà això, que és un problema de tot l’Occident, perquè els burques hi campen sense cap mena de vergonya. No crec que els fills d’aquestes senyores – suposo, perquè no veig pas què hi ha sota la roba- adoptin mai el vestit bavarès.
