Va ser el maig de 2010. Un bon amic que era diputat al Parlament em va demanar si podia escriure una nota biogràfica sobre Sir Thomas More, el patró dels polítics.
Fins aleshores només havia escrit un parell d’assajos breus de pensament i política, i una conferència sobre Jacques Maritain i el seu humanisme personalista i comunitari. La proposta em suposava afrontar un nou gènere, i allò em va engrescar. D’altra banda, el personatge, Lord Canceller d’Anglaterra i autor d’Utopia, m’havia fascinat feia molts anys en veure la pel·lícula A Man for Seasons, on Fred Zinnemann dirigia una colla d’actors britànics extraordinaris, a més d’Orson Welles. El film pren com a referència una obra de teatre homònima que s’havia representat durant anys al West End de Londres i a la novaiorquesa avinguda de Broadway. Finalment, la semblança de More va aparèixer a la pàgina web de la fundació Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy.
Aquell mateix estiu un altre amic em va descobrir la figura d’un intrèpid explorador català, un maresmenc que s’havia endinsat en selves remotes i desconegudes, i que havia navegat per rius que cap home blanc havia gosat profanar abans. Em va encoratjar a escriure una breu biografia i a publicar-la a El Matí Digital, on jo col·laborava habitualment amb algunes reflexions personals i anècdotes. M’hi vaig posar i vaig llançar-la el setembre del 2010. I després del capità Cardona -així es deia l’explorador- em vaig embolicar amb la semblança del meu estimat Màrius Torres.
Vaig animar-me a narrar altres vides i vaig confegir una relació de figures que em proposava conèixer i mostrar. Anava fent la llista sense cap altre criteri que el ventall fos prou ampli per abastar un bon grapat de perfils humans amb les seves activitats professionals i la seva personalitat. Poetes, músics i cantants, escultors, pintors i artistes de tota mena, empresaris i emprenedors, humanistes i savis, sants i actors, professors i investigadors.
També hi havia la intenció que els qui composaven aquella galeria de personalitats no fossin massa famosos. I aquí empro el terme «famós» en el sentit de popular, és a dir, conegut per la majoria del poble. Això explica que entre els poetes elegits no hi són comptades figures com la de Carles Riba, Joan Maragall, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol. I que entre els polítics no hi trobareu ni en Prat de la Riba, ni en Cambó ni en Macià. El mateix us passarà amb els pintors i altres artistes. Sóc conscient que no he inclòs periodistes, inventors, fotògrafs o esportistes, entre d’altres dels oficis que haurien pogut figurar en la relació.
La coneixença d’aquestes vides, amb les seves llums i ombres, com el comú de les existències humanes, ha suposat un enriquiment personal i tinc l’esperança que els qui les llegiu tragueu el mateix profit. Però la recompensa més gran que he aconseguit explorant-les ha sigut el redescobriment del país, de les seves arrels, dels sentiments col·lectius amb què carreguem tots plegats des de fa tants segles.
«La guerra no s’ha acabat, la guerra continua, la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit», escrivia Antoni Rovira i Virgili el juliol de 1939 al pròleg de Els darrers dies de la Catalunya republicana. Perquè la dictadura franquista, a més de la repressió política i de pensament a tots els nivells i a tota Espanya, per a Catalunya també va significar l’anul·lació total de la seva llibertat com a comunitat nacional. Aquesta llibertat s’havia recuperat tímidament amb l’Estatut de Núria i la instauració de la Generalitat, però és dolorós constatar una prevalent i continua actitud d’incomprensió, rebuig i, sovint, persecució, respecte de l’existència singular de Catalunya. I això no tan sols entre la majoria de polítics i intel·lectuals espanyols, sinó també per part dels seus Governs i Administracions. Una tenaç i multisecular fixació que inclou també el període de la segona República, malgrat alguns l’hagin idealitzat posteriorment.
En un persistent exercici d’anorreament cultural i històric, els vencedors de la guerra del 1936 van maldar en amagar, desvirtuar i tergiversar el nostre patrimoni singular intangible. Va ser una acció sistemàtica i planificada per fer desaparèixer de la nostra consciència col·lectiva i dels nostres paràmetres existencials el natural sentiment de pertinença a una comunitat amb trets propis i una idiosincràsia particular, com la de qualsevol altre poble del món.
Quasi van reeixir en la seva temptativa, gairebé van aconseguir que ho oblidéssim i, fins i tot, que alguns se n’avergonyissin. És més, van aconseguir que molts ho desconeguessin, com si mai no hagués existit aquest fet existencial particular, distint de l’espanyol. I no ens estem referint al fet de ballar sardanes, menjar pa amb tomàquet o cantar caramelles. Estem parlant d’història i política, de dret, de llengua, de costums, de maneres de fer i de pensar. Quina pena aquest entestament per esborrar un cabal tan gran d’humanitat i de civilitat, aquest deler per carregar-se tanta història, tanta riquesa cultural i tanta saviesa acumulada. Quina crueltat, quin cinisme i quina poca vergonya. I, encara avui, assistim astorats a l’intent de fer-nos passar per botxins de la seva cultura, de la seva història i de la seva llengua, mentre ells pretenen convertir-se en les nostres víctimes. El nacionalisme és així de maliciós i pervers.
L’estudi d’aquestes històries particulars m’ha brindat l’oportunitat de cabussar-me en la xarxa d’homes i dones que, com a baules d’una mateixa cadena, s’han concatenat per a confegir el flux de la nostra història, intervenint en d’alguna manera en els seus avatars. I com una constatació que el món és petit i que Catalunya encara ho és més, lligades a cadascuna de les vides exposades, trobareu una munió de noms coneguts, i molts esdeveniments i fites de la nostra singladura durant els darrers segles. Són els fils i els nusos que teixeixen un tapís, que és el país i la seva història. I això és el que m’agradaria que el lector veiés en acabar de llegir aquestes pàgines.
Sense haver estat una pretensió en començar a escriure-les, aquestes vides i les seves circumstàncies particulars contribueixen a desentranyar aquest petit tros del món que es diu Catalunya. Són fragments de la crònica de la nostra existència com a poble, perquè, com deia Joan Coromines, «en un mot s’entreveu un daltabaix de segles de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret amagat que fins avui pot resseguir-s’hi». Cadascuna de les existències narrades, i totes elles juntes, ens ajuden a comprendre una mica més qui som, com som i com hem arribat fins aquí, ens expliquen el nostre avui com a comunitat que viu i que es transforma des de fa mil anys.
Catalunya se sap una societat amb una ànima pròpia que la fa glatir. Una nació viva, un país que va endavant, contra res, contra ningú, que acull i que dona, que rep i que aprèn, però que necessita espai per trobar-se ell mateix i per poder seguir creixent i aportant. Posseïm una manera de ser nostra, si més no en la forma de combinar trets i característiques comunes a altres grups humans, una personalitat particular que constitueix l’ànima del país. I les ànimes dels pobles són les que cohesionen de manera natural el seu projecte comú, són aquell pòsit cultural, cívic i polític que fa que cada membre de la comunitat s’identifiqui amb ella i es reconegui compartint no només una mateixa vida col·lectiva, sinó també una personalitat concreta.
Pel funcionament d’una societat ordenada, d’un estat, no n’hi ha prou amb un ordenament jurídic que reguli els previsibles xocs d’interessos individuals. Això, a més de ser una realitat fàctica constatable, ho dicta el sentit comú. Un estat lliberal requereix d’un element extrínsec al sistema de reglaments i lleis –freds i sense ànima- que garanteixen les normes de joc de la convivència democràtica. No es pot reduir la societat a un conglomerat d’individus que només estan d’acord respecte dels procediments i de les regulacions per no barallar-se gaire i per posar pau quan es tiren els plats pel cap. Qui arriscaria la seva vida per defensar un codi penal, o un ordenament polític, mercantil o administratiu? És necessària una ànima que cohesioni la voluntat de convivència, cal un sentiment fort de pertinença a la mateixa comunitat. I aquest element aglutinador no és altre que la memòria històrica comuna, l’existència d’unes referències col·lectives participades, la consciència d’un projecte i una sort compartides.
«Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam», ens diu Ponç Pons en un poema. «No hi ha més pàtria que la vida», rebla al final. Perquè, efectivament, la pàtria d’una persona és la vida que reconeix com a pròpia i com a compartida amb uns altres. És la vida del passat percebuda com allò que ens ha fet tal com som i vivim avui, és un projecte comú de vida que fem en el present, és l’existència futura que podem viure junts i que ens il·lusiona ara a tots plegats. La pàtria és la realitat viscuda d’un nosaltres.
I un darrer apunt abans no enceteu el primer capítol.
Sovint s’afirma que cada home i cada dona neix tan antic com la humanitat sencera, perquè quan venim al món portem un passiu, un sarró de saviesa, això és, la vida viscuda dels qui ens han precedit, una petja existencial que perdura en les persones que viuen en el present. I tot seguit, a través dels nostres pares, dels nostres grans i de tots els qui ens envolten, comencem a aprendre-la i a assimilar-la. Som tan vells com la història de la nostra tribu particular i com la història de l’home sobre la terra.
Els homes i dones que hi ha en aquestes pàgines van destacar en algun aspecte i van aportar alguna cosa extraordinària a la societat a la que pertanyien i a la seva història. Cert. Però no hem d’oblidar que les seves existències particulars van estar farcides de situacions i vivències comunes i ordinàries, com les nostres. No eren persones fetes d’una pasta especial. La grandesa d’una vida no ve donada només per accions excepcionals i úniques, sinó per la manera d’entomar les circumstàncies menudes, per com domestiquem la diària realitat. La fecunditat d’una vida s’ordeix en l’èpica de la quotidianitat, en la sublim normalitat de la vida ordinària viscuda sense estridències.
