En el cel fosc hi brillen mil estrelles
que, juganeres, no paren un instant
es diverteixen i es mouen tan belles
rient, felices, sense veu sento els seus cants.
Em miren capritxoses i somriuen
mentre unes i altres s’han agermanat
omplen un firmament més clar i criden
que no m’abandonaran en la soledat.
El seu reflex és dolça primavera
són les flors que neixen cada nit
i quan l’alba acarona la primera
les va esborrant per morir a l’infinit.
Les veig, les imagino, són brillants
que m’allunyen de la melangia
voldria agafar-les amb les mans
i fondre’m amb elles, plena d’alegria.
Sé que allà s’hi troben els que he estimat
que em miren des de les altures,
penso que un dia estaré al seu costat
jugant plegats com si fóssim criatures.
Mentre, cada nit el meu èxtasi és infinit
és un món on tot són meravelles,
assedeguen de joia tot el meu pit
mentre miro els diamants que són estrelles.
