Començo amb una obvietat. A aquestes alçades tothom és conscient que estem immersos en una crisi molt forta, i que tardarem anys per sortir-ne.
Entesa la crisi com a oportunitat, ens calen missatges esperançadors que ens mostrin el camí de sortida.
En canvi, els missatges que ens arriben són d’una dispersió colossal i la gent ens sentim com immersos en la voràgine d’unes cadiretes de fira, emborratxats de tòpics que ja han perdut tota la força.
Avui és divendres, onze de l’onze de l‘onze. Les ràdios ens envien aquest anunci, amb un fons pervers: ja que la racionalitat i les previsions no ens ofereixen gaires esperances, recorrem a la màgia de les xifres escatològiques que ens poden salvar.
El Sr. Abad, president de la CECOT ens deia, tornant al símil del túnel, que no cal esperar-ne la llum, sinó que cal canviar de túnel. Situats al túnel de sempre, al final, avui, no hi trobarem sortida, perquè no en té.
Realment ens cal canviar de túnel i canviar el xip. Ja no val esperar que algú ens marqui els camins per sortir-ne. Tots els coneixem. I no n’hi ha d’altres. Estem obsessionats pels “deutes”: deutes dels Estats, deutes dels Bancs, deutes dels privats. I aquest no és el principal problema. El drama és la confluència del deute amb la manca de creixement.
S’estranyava el Sr. Fuentes de Catalunya Ràdio, com és que ara es dubte d’Itàlia, si té el mateix deute de fa dos anys i no es dubtava de la solvència?. El problema és que ara tothom en dubte del creixement i que sense creixement sí que està perduda. I el mateix ens pot passar a nosaltres amb el conjunt desorbitat del total del deute quan ens està bufant el clatell la certesa d’una nova recessió.
Conclusió. Prou missatges que ens traslladin a l’espera de noves mesures, d’un nou govern a Madrid, que com sempre continuarà ignorant quina és la realitat.
Només hi ha un camí: el de l’economia productiva que genera riquesa fruit del treball, de l’esforç, en base a idees noves, sortides de les iniciatives individuals i de la imaginació personal, i constància i tenacitat per dur-les a terme. I tot això en un ambient també nou. Sortir al camp amb ganes de gaudir-ne. Amb el convenciment que tot el món és nostre.
S’ha acabat concentrar-nos en el món de la subvenció per sobreviure. La campanya en blanc i negre dels socialistes anticipen la mort d’aquest concepte com a prioritat. El to ploraner de la Sra. Chacón ja ens ho anticipa.
Estem en una batalla amb morts i ferits i gent que no segueixen que cal atendre. Però les solucions ens han de venir dels fruits de l’activitat i de la creació de riquesa. I de la internacionalització del món dels negocis. Concentrem aquí els nostres esforços i el que més cal en aquests moments, que aquests siguin els nostres missatges i les mesures que cal posar en solfa: Afavorir la creació d’empreses, simplificar les administracions, empentar i estimular les empreses cap a la internacionalització.
El món de l’economia privada és el principal actor que ens pot treure del pou. La Conselleria de Sanitat i Benestar Social, essent les prioritàries des del punt de vista ètico-moral, no són les que han d’omplir les planes dels diaris. Hem de fer el canvi i que siguin les d’Educació i Formació, i de Foment, Empresa i Ocupació..
Essent tant important l’Educació i el Foment, les primeres planes tampoc han de dedicar-se a les situacions conflictives que poden viure els mestres o les negociacions laborals d’una empresa. Les primeres planes han de ser com implantem els contactes dels alumnes amb el món de l’emprenedoria, què estan fent els “bussines angels”, quantes i quines són les inversions que estan fent, quins són els capitals que necessiten. L’oportunitat que pot obrir-se al món ha de venir sempre d’una idea nova.
Aquest ha de ser el nou panorama. Caldria que en fos conscient el món dels mitjans periodístics del nostre país. No cal que s’obsessionin mirant el melic d’Espanya. Està ben sec.
Josep M. Puig i Puigdomènech
Terrassa, onze de l’onze de l’onze
