I què fem, quan descobrim que no hi ha res pur, que tot és oli sobre aigua, que les arrels no arrelen perquè fa una vida que la terra les rebutja.
Què fem, quan l’abraçada és abric de temporada i fa diverses rebaixes que ens falta fons d’armari.
Què fem, quan el món està pintat d’aquell color pla de les parts dels dibuixos animats que sabíem aviat que es farien miques.
Quan el centre se’ns enfonsa i només som ninots de suro que ballen en superfície.
Quan els pits ens cauen per la pena i apaguem espelmes d’esma, sense pensar bé el desig.
Quan expliquem els dies amb paraules de plàstic, llis i estèril, i tot el que voldríem dir se’ns queda entatxonat a dins.
Quan la sang fa giragonses però al seu ritme. Quan hem agafat llanterna però no recanvi de pila.
Quan voldríem ser llargs i amples enllà abans i després, i quedem cargolats en un brevíssim espai de temps.
Què fem.
