Ara que ja s’acaba la temporada pels clubs és l’època aquella en que cada dia el Barça i el Madrid fitxen un jugador nou. D’especulacions no m’agrada escriure ni fer-ne cas, entenc que poden ser cortines de fum filtrades interessadament per les parts implicades o invencions d’un periodista que necessita omplir la pàgina. De moment, el que sembla que es confirma és el fitxatge de Neymar pel Barça. M’agradaria poder-los-hi oferir algun anàlisi del jugador però només l’he vist en un partit complet el desembre de fa dos anys quan va jugar el Mundial de Clubs contra el Barça, i en els dos partits que he intentat veure recentment per GolT a altes hores de la matinada, entre la son i lo divertits que eren els partits em vaig adormir. Així que no en puc dir res, i encara menys m’aventuraré a fer de vident sobre si s’adaptarà o no al club.
En fi, que és època de fitxatges, i clar ja se sap, ara es parla de fitxatges i de preus, moltes vegades de quantitats astronòmiques d’euros, i és al voltant d’aquestes quantitats on hi ha el debat més generalitzat en l’entorn futbolístic, en el que hi prenen part seguidors i no seguidors d’aquest esport. Tots coneixem més d’una persona que clama al cel quan veu que es paguen, posem pel cas, 60 milions d’euros per un jugador de futbol. La qüestió, des del meu punt de vista, no és tan si un jugador pot valdre tants milions d’euros; la cosa va més enllà d’aquest fet, i la clau rau en una pregunta: val aquest jugador X euros? Els criteris bàsics per fixar el preu d’un jugador haurien de ser rendiment esportiu i rendiment econòmic. L’esportiu fa referència a les seves capacitats com a futbolista i l’econòmic a les capacitats de l’individu com a producte a través del qual obtenir uns ingressos explotant el seu nom i la seva imatge. És a dir, ras i curt, que bé que toca la pilota i quantes samarretes ven. A partir d’aquí es pot fixar un preu per un jugador, per exemple, per Messi podríem pagar tranquil·lament aquests X de milions d’euros perquè és un futbolista que té un alt rendiment esportiu, aporta valor i nivell al teu equip, i et garanteix la venta d’una tira llarga (quilomètrica) de samarretes. En canvi, per un jugador com posem pel cas, Alexis, no pagaríem el mateix que per Messi perquè Alexis no ha demostrat tenir el mateix rendiment esportiu que l’argentí o perquè sabem que no vendrà tantes samarretes com Messi.
El fotut del cas és que es paguin quantitats altíssimes de diners per jugadors que tots sabem que no ho valen. Aleshores sí que ens podem emprenyar, perquè s’han invertit malament els diners fent una despesa per sobre del necessari. Aquest increment del preu d’un jugador pot venir donat per diversos motius entre els quals destaquen la presència d’intermediaris en l’operació, i el pronòstic d’èxit en el rendiment del jugador. Per exemple, en els jugadors etiquetats de ‘promesa’; si després de calcular-ne el preu creus que un d’aquests val 30M€, però a això hi afegeixes que tens previst que tingui un gran èxit a nivell esportiu i com a producte, i aleshores estàs disposat a pagar 10M€ més pel jugador, però després hi has d’afegir els 3M€ a repartir entre les dues persones que han fet d’intermediaris i t’han ajudat a poder tancar satisfactòriament l’operació. Així doncs, pagaries 43M€ per un jugador que potser amb 30M€ ja l’hauries fitxat.
Per tant doncs, és indecent que es paguin quantitats astronòmiques per jugadors de futbol? No, perquè n’hi ha que, pel què t’aporten, realment ho valen. El que és indecent és que es paguin quantitats altíssimes per jugadors que no aporten res. De totes maneres, sóc dels que pensa que el preu d’un fitxatge, per fer-ho bé, s’ha de valorar quan abandona el club i pots posar en una balança, el preu de cost i el què t’ha aportat.
Per cert, si volen saber el preu dels jugadors de futbol o durant l’estiu volen seguir el mercat de fitxatges els recomano la pàgina web Transfermarket, que disposa de la versió en anglès i en espanyol.
