Quasi classificats, com una bala
A la primera part només ha jugat el Barça, i molt bé, com des de feia mesos, i sense trobar a faltar, fixin-se! ni Ibra ni Messi: amb força, amb equilibri, amb confiança, amb lliurament, generositat, intensitat. Tenia raó Pep quan deia que amb les baixes l’equip seria més fort, no era arenga de resistent. Han jugat més ràpid, més precís, més fluid que el contrari, amb tot el cor, com el primer gol, amb tot el cap, com el segon; i a la mitja part ja estava tot vist per sentència, ciao Inter, ciao Mou, de tal manera que tot el festival de futbol que hem vist a la primera part, s’ha convertit en un festival de trompades a la segona, que quan, com és el cas, és a instàncies de l’equip a qui menys convé, només parla d’impotència i de ràbia mal vehiculada: ciao Mou, ciao Inter, al contrari, el plaer ha estat el nostre d’atropellar-los: troppo Barça per lei, ragazzi!. Si mai esteu convalescents d’una angina de pit, feu-vos posar el videu de la primera part d’ahir
