Els únics que podem parlar de setge lingüístic som nosaltres, aquells que en el període d’escolarització se’ns va negar l’accés a la llengua dels nostres pares. Allò sí que pretenia ser un genocidi lingüístic. Recordo els primers temps. Sortíem de casa, dèiem adéu als pares, entràvem a l’escola, fos quina fos, i no enteníem res. No enteníem què ens deien, no sabíem per què ens parlàvem d’aquella manera, amb aquelles “jotes” tan pronunciades, no podíem entendre aquells sons tan diferents dels que sentíem a casa. Ens imposaven un altre codi i no ens n’adonàvem, teníem cinc o sis anys, vèiem només que allò era un altre món, molt poc o gens confortable, per cert. I així va ser tot el batxillerat, totes aquelles mentides, tot aquell ocultament del que realment era el nostre país. De tant en tant, algun salesià valent, furtiu, en hores intempestives, mirava d’ensenyar-nos alguna cosa de la nostra vertadera llengua. I teníem ja setze anys. I va venir aleshores la Universitat i res no va canviar. Bé, sí, alguna optativa, “Lengua Catalana”, impartida amb més voluntarisme que no pas altra cosa. I encara gràcies. I, així, l’any 78 l’ensenyament i l’estudi de la llengua s’incorporà de ple dret a les classes de secundària. I no va ser fàcil, en absolut no va ser fàcil. Hi va haver molta resistència, fins i tot de part dels alumnes, que veien incrementades les seves hores de classe setmanals. Venim d’aquell món, d’aquell món vell i atrotinat que havent de superar molts i molts obstacles aconseguí finalment una llei d’immersió lingüística que pretenia recuperar i normalitzar l’ús del català des de l’educació primera. I surten ara veus reclamant “llibertat” per escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills. I dius, ¿de quina llibertat parlen? Aquesta gent, ¿gosarien a Portugal demanar i exigir aquesta mateixa “llibertat”? Ens prenen ben bé pel “pito del sereno”. Escolti: a Catalunya no hi ha setge a l’espanyol. N’hi hauria d’haver, però no n’hi ha. A Catalunya, la consciència ens fa covards a tots. La llei d’immersió és mentida, és falsa. No vull dir que sigui mentida que hi hagi aquesta llei. Dic que és mentida que es compleixi. I representa que quan una llei no es compleix hauria de passar alguna cosa. Aquí, però, no passa res. Res de res. De manera que a aquests que parlen de llibertat jo ni els escolto. Són forces d’ocupació i l’únic que pretenen és la mort del català i la uniformització de tot en la terrible “jota”. I ja dic, en aquest país hi ha hagut setge lingüístic, sí, però qui l’ha patit i encara el pateix, i el patirà mentre la continuïn considerant llengua autonòmica, és el català. Per desgràcia. I tenim encara aquell temor, aquell temor que algun dia no arribin els nostres fills o els nostres néts a casa parlant una altra llengua. Perquè, miri, jo sí que he patit setge lingüístic. La meva llengua sí que ha estat prohibida i perseguida. ¿Què s’han cregut?
