El diumenge de la ventada estava amb una colla d’amics al Castell d’Olèrdola, al parc natural del Garraf. Cadascuna de les seves pedres recorda la història dels orígens del nostre país: des de l’edat de bronze fins a començaments del segle XII, passant per la ocupació romana i els atacs dels musulmans. Precisament la decadència de la ciutat medieval va originar el trasllat gradual dels seus pobladors cap a d’altres indrets: Vilafranca va ser fundada per antics habitants d’Olèrdola.
La contemplació de les ruïnes que em recordaven d’on venim em va fer passar després a considerar cap on anem. Hi ho volia fer a partir d’un article lúcid d’en Salvador Cardús, publicat a l’Avui el diumenge 18 d’octubre (La independència no és xauxa), on fa un seguit de consideracions que haurien de ser la clau de volta del nostre procés cap a la plena sobirania.
No veig una altra solució a la nostra plenitud nacional que la independència: els altres possible escenaris són només pedaços, i pel que hem vist en els darrers anys, ni tan sols ens resolen el problema provisionalment. El temps d’interinatge prudencial ja ha passat. Deia en Cardús: “La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària”. Després reblava: “El referèndum només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur”.
La via democràtica sembla l’única possible en el segle XXI: la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans. Els Parlaments d’altres països ja ens han precedit: Noruega el 1905, Irlanda el 1919, Lituània el 1990, Croàcia el 1991, etc.
En aquests processos el component emotiu té un paper important, però no ens hem de deixar emportar pels sentiments i l’excitació. Allò que volem és molt seriós: un país lliure i sobirà ha de tenir un projecte, ha de saber què pot aportar a la comunitat internacional, ha de tenir clar quin és el seu lloc en aquest concert i quin rol vol jugar. Vull dir: que sí, que hem de cridar “i-inde-independènci-a!”, però al dia següent d’assolir-la estarem jugant la Champions, i s’hauran acabat les manis amb música i els adhesius del ‘Cat’ i del burro: la independència és un projecte arriscat i greu, i no hem de donar cabuda a la frivolitat.
Com escrivia en Cardús, assolir aquesta fita no assegura un bon govern, ni el final de tots els problemes i greuges. Més aviat, al dia següent ens ho haurem de fer bastant solets, “tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals”. I més endavant assenyalava: “La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa-, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar”.
Fins arribar a la majoria parlamentària caldrà esperar uns anys, però el país que volem l’hem de treballar des d’ara, perquè després no si valdrà la improvisació. “La independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler”. A treballar doncs, cadascú des del seu àmbit, però amb ambició, perquè –com concloïa en Salvador Cardús-, per tenir un país petit, mesquí i poc seriós, més val que no ens hi posem.
