En els darrers temps, molts comentaristes (exemples destacats en són, per exemple, en Vicent Partal i en Quim Torra) han ressaltat sovint la figura de Gandhi com l’exemple en el que l’independentisme català s’ha d’emmirallar. Això, però, no vol dir que portant al costat de l’estelada un retrat seu ja fem el fet. Ho tenim prou clar què vol dir seguir l’exemple de Gandhi? Voler aconseguir-ho tot per vies pacífiques i democràtiques, no deixar-se provocar i rebutjar qualsevol tipus d’acció violenta que ens desacreditaria davant del món, forma part d’aquest exemple, però aquest va més enllà.
Per començar: no es tracta de què Gandhi sigui un exemple a seguir només per un o més dels nostres polítics. No. Si volem arribar a la fi del viatge que hem emprès, l’exemple l’hem de seguir tots els ciutadans d’aquest país nostre i difícil. Per això potser no sobra pas preguntar-se què faria Gandhi avui i en aquests mesos vinents si fos un català dels nostres dies. I preguntar-se si cadascú de nosaltres està disposat, en la mesura que pugui, a fer allò que faria ell. I això què vol dir? Permeteu-me una interpretació molt personal de quina crec que seria l’actitud del Mahatma, aquí i avui, sobretot si la política espanyola, duta pel pànic es tornés completament boja.
-Com que Gandhi era una persona altament intel·ligent (com va demostrar de sobres tota la seva trajectòria) no es deixaria portar per miratges fútils, per il·lusions vanes o per prometences buides de sentit, i estaria (com ho va ser al seu país) al costat o al davant de tot del moviment independentista, una vegada provat que tot el que Espanya està disposada a fer és, com a molt, discutir si rebem més o menys engrunes de la seva taula, si som bons nens, els deixem tranquils i poden seguir fent el que vulguin a casa nostra.
-En els temps de Gandhi l’imperi britànic encara podia usar la força, per bé que al final tots els fusells i canons no li servissin de res. Espanya (“por el imperio hacia Dios”) substitueix els fusells pels tribunals polititzats i dòcils. Pot passar que Espanya vulgui inhabilitar qualsevol català amb una responsabilitat pública, que no claudiqui. És a dir que destitueixi o fins i tot empresoni, presidents, consellers, diputats, alcaldes, regidors i qualsevol altre càrrec electe que no vulgui ajupir-se. I què faria Gandhi en aquest cas? Jo crec que es negaria rotundament a acceptar com a legítims tots aquests veredictes i només reconeixeria l’autoritat dels destituïts, dels empresonats o dels que n’agafessin el relleu, dins del país o a fora (aquí entraria en joc la prevista assemblea de càrrecs electes). i totes les ordres del govern espanyol se les passaria per l’arc de triomf. Sense cridar, però sense cedir en res.
-Gandhi, al carrer, al treball o a les manifestacions públiques (i potser silencioses, que impressiona encara més) faria palès a les autoritats forasteres que segueixen sent forasteres, però que aquí ja no són autoritats.
-Gandhi no demanaria a ningú amb responsabilitats familiars que es deixés empresonar com ell per haver-se destacat de la massa manifestant, però si que demanaria que formés part d’aquesta massa, que s’empesqués noves formes de protesta, i que tingués en compte que l’estat, a la nostra àrea política i cultural, no pot empresonar milers i milers de ciutadans sense ser aïllat i sancionat per la comunitat internacional. I si l’estat no pot empresonar mig país no tindria cap argument coercitiu per fer pagar les multes amb les que es volgués posar la por al cos de la gent.
Certament no podem comparar la petita Catalunya amb la Índia gegant que s’arrenglerava (almenys el poble petit) al darrera del Mahatma. Però Espanya tampoc és el llavors encara poderós imperi britànic. Amb tota la força coercitiva que li queda a l’estat espanyol, li manquen polítics prou intel·ligents com per haver solucionat a temps el seu “problema catalán”. I no podent emprar la força de les armes, la que li queda dels mitjans judicials-legalistes només tenen la força que els catalans els hi vulguin permetre. I si tots fem el que faria Gandhi, si ens limitem a obeir només les lleis i les normes que siguin promulgades pels nostres caps, pels que hem elegit lliurement, no hi haurà qui pugui aturar l’emergència de la nostra terra com un nou estat a la comunitat internacional.
Mohandras Karamchand Gandhi, titulat pels seus contemporanis amb l’honorífic títol de Mahatma (“el d’ànima gran”) és una figura estel·lar de la història universal. Si enlairem el seu nom al davant nostre, no l’usem en va. Siguem-ne dignes.
